Passa al contingut principal

Adéu a París!

 



Adéu a les Olimpíades de París. Hores de TV omplint tot el ventall d'esports. Molts d'ells minoritaris, però que a les Olimpíades es transformen amb trampolins patriòtics, gràcies els periodistes que informen més amb el cor que amb el cap. Espanya a acabat dins d'un 15º lloc al rànquing encapçalat per EEUU i Xina amb 40  medalles d'or, però que en el total EEUU amb 126 per 91 de Xina, demostren el potencial d'aquestes dues potencies mundials. A Espanya, amb 5 metalls or i en 18 en total, mostra que som un país petit, malgrat haver estar seu olímpica al 92. Geopolítica i guerra de banderes, això és l'esport, per això quan diuen que no s'ha de barrejar esport i política, qui ho diu ho fa des de la demagògia i la mala fe. Què trist veure a països sense estats -Palestina-  en guerra i unes delegacions orfes de tot, per cobrir els horrors que s'ha estan cometent, penso en el Sudan del Sud i el seu equip de basquet! 

Com Catalunya no és un estat, a TV3 s'ha fet èmfasi en els esportistes catalans. Perquè hi ha esports que bona part dels esportistes son de Catalunya, gràcies al cultiu d'esports que com el waterpolo o el hoquei herba, fan els clubs privats con el CN Sabadell, Sant Andreu,  Barceloneta, o el Egara, CD Terrassa amb hoquei.  Aquestes entitats son les que fan possible que esports que mai son apareixen a la TVE, siguin exaltats per l'honor patri a les Olimpíades.  

Potser algun dia caldria esbrinar que hi ha darrera del COI (Comitè Olímpic Internacional), una entitat privada que te el monopoli dels Jocs i que trasllada tota la despesa econòmica els països que la organitzant aquest esdeveniment global. 

PD: Reconèixer l'esforç dels atletes participants, en qualsevol disciplina, tant si arribes al or com aquells que no passen de la primera roda de les seves especialitats, perquè en aquest món global, l'esforç, els temps dedicat, els sacrificis gegantins que han de fer durant tant de temps, no poden reduir-se a pujar al podi, perquè només hi ha tres medalles per repartir.  
  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...