Salta al contingut principal

Un emèrit podrit fins el moll de l'os

 


Rei Emèrit


"En realitat no hi ha res de nou. Ara fa dos anys, la HBO va emetre el documental Salvar al rey, en el qual apareixien tres homes grans, presentats com a exagents del Cesid, que afirmaven ben tranquils: “El rei està totalment implicat en el cop d’estat del 23-F” o “Quan el cop fracassa, una operació de gran intel·ligència fa que el rei passi de ser el motor d’un fracàs a salvador de la democràcia”. (Antoni Bassas, Ara.cat, 3/10/24) 


I ara anem el passat, a la biografia de Cambó*, de Borja de Riquer, és pot llegir el següent: 

"Finalment, el 13 de setembre Miguel Primo de Rivera va fer públic a Barcelona un manifest en què defensava la necessitat de constituir un directori militar per pacificar Espanya i s'oferia al rei per formar un govern d'homes "rectos, laboriosos y probos". L'endemà, Alfons XIII, que estiuejava a Sant Sebastià, es nega a signar l'ordre de destitució de Primo sol·licitada pel president del govern, García Prieto, cosa que en va propiciar la dimissió. El monarca cridà el general a Madrid i el 15 de setembre li confiava el poder. Un directori militar, integra només per militars i presidit per Primo de Rivera, procedia a declarar l'estat de guerra a tot Espanya, suspenia les garanties constitucionals i imposava una rígida censura de premsa." (pàg.332) 

Aquest cop d'Estat (1923), des de d'alt, tenia a veure amb les implicacions dels militars i el paper del rei al desastre militar d' Annual al Marroc  (1921). Sembla què el llibre Cercas**, és queda curt. Desitgem que que la veritat suri a la superfície i sapiguem d'una vegada per totes la veritat, perquè la hagiografia del emèrit i la complicitat dels poders estatals, han fet impossible esbrinar-ho.


* Borja de Riquer. Francesc Cambó. L'últim retrat. Biografies i Memòries 101. Edicions 62, Barcelona, 2022.

** Javier Cercas. Anatomia de un instante. Círculo de Lectores. Barcelona, 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...