Passa al contingut principal

Auschwitz i l'extrema dreta (III)

 




"Durante la segunda mitad de 1942, mientras la caza de judíos y su asesinato en masa se había extendido a todos los países y territorios sometidos al control directo de Alemania, para algunos segmentos de los judíos europeos las actitudes de ciertos gobiernos, ya fueran aliados del Reich o neutrales, se estaba convirtiendo en un asunto de vida o muerte.

Cruzar la frontera española era relativamente fácil después de la derrota de Francia, como hemos visto, mientras los refugiados  -sobre todo judíos- tuvieran visados para su destino posterior. Una vez empezaron las deportaciones desde Francia, la huida a través de España se convirtió en una oportunidad de supervivencia.  Por entonces, sin embargo, los guardias de la frontera española devolvían a los judíos que huían de vuelta a Francia. Unos pocos meses más tarde, después del desembarco aliado en el norte de África y la ocupación de toda Francia por los alemanes, los refugiados -judíos y otros- intentaron también pasar a España para unirse a las fuerzas de los Aliados en el norte de África. (...) Tuvo que darse una amenaza directa de Churchill, en abril de 1943, para convencer a Franco de que, en aquel momento de la guerra, las fronteras de España no se podían cerrar del todo*." (pág.590)

L'actitud ambivalent de Franco respecta els jueus, podia haver salvat molt més del que van poder fugir -amb els papers en regla-, contrasta amb l'oblit i la indiferència del règim franquista per els espanyols els camps d'extermini nazi.

Això ho expressà Sebastià Mena Sanz (1975): "Quan el feixisme hitlerià expirà dins d'un búnker, milions d'essers humans sentiren el vent de la llibertat fent onejar la seva bandera: trenta anys desprès és el torn dels espanyols** (XXI)".
 

* Saul Friedländer. El tercer Reich y los judíos (1939-1945). Vol II. Los años del exterminio. Trad. Ana Herrera. Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores. Barcelona, 2009.

**Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis.  Llibres a L'Abast 439. Introducció de Rosa Toran. Presentació d'Artur London. Edicions 62. Barcelona, 2ª ed. 2017. 

Enrique Moradiello, Santiago López Rodríguez, César Rina Simón. El holocausto y la España de Franco. Colección Noema. Turner . Madrid, 2022.

En la novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano (2004), [labutxaca 2ª. Barcelona, 2009] apareix de fons la travessa que des de França es feia per part dels aliats de refugiats i militars, probablement cap a Portugal.

https://www.rac1.cat/info-rac1/20190809/463950179519/espanyols-morts-camps-concentracio-nazis-catalans-llista-boe-llei-memoria-historica.html


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una finestra al passat

1959  Una descripció de l'Espanya de 1954, feta per Simone de Beauvoir*: "(...). Encontré pocos cambios, salvo en Tossa, que se había vuelto un sitio feo y turístico.  La miseria había aumentado todavía más; en algunos lugares de Barcelona y en casi toda Tarragona, las calles eran albañales donde pululaban niños hambrientos, mendigos, inválidos y prostitutas desmirriadas. Se veía que Franco cuidaba la capital: había arrasado los barrios miserables que yo había visto en 1945; pero ¿en dónde había ubicado a sus habitantes? Los edificios que se habían construido en esos parajes alojaban a funcionarios de situación holgada". (pág.305)

Les imprudències dels Edwards John Smith de torn!

  Una imatge impactant sobre els efectes del temporal a les balears (DANA). El que sobta d'aquesta imatge és que malgrat els avisos del temporal a la mar, aquest vaixells esportius, no van anar a ports segurs per minimitzar les conseqüències. Aquests velers porten tota mena de instruments per detectar els temporals, no calia estar pendent dels homes del temps a les TV, però per imprudència o fatxenderia no han fet cas de les alertes. Potser s'ho poden permetre i no els importa les reparacions, però diu poc del seu seny.

La culpa és teva !

  Hi ha jutges patriotes  aquest es diu Joaquín Aguirre, titular del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona. Per ell, la culpa de tot és de la noia que va anar a una manifestació, que va posar el seu ull davant del escopeter dels Mossos d’Esquadra, i els pobres Mossos van actuar en legitima defensa. Ací el jutge fa apologia de la policia –qualsevol-. No deixa de ser inquietant que el Mossos d’Esquadra i els seu comandaments i responsables polítics juguin sempre a una asimetria molt variable. Aquest jutge es permet fer comentaris gens jurídics però si molt polítics quan diu a la seva resolució: “Si aquests fets haguessin passat al País Basc abans de la treva amb ETA haurien estat qualificats d'actes terroristes”, diu. Ara, manifestar-se (en contra) de l’Autoritat sempre és delictiu. Sembla enyorar aquest jutge els bons temps d’ETA. Tenir 19 anys i perdre un ull (2021) i encara ets tu qui té la culpa és massa gros. El Mossos d’Esquadra, com tot policia, tendeix a la violència...