Passa al contingut principal

Auschwitz i l'extrema dreta (III)

 




"Durante la segunda mitad de 1942, mientras la caza de judíos y su asesinato en masa se había extendido a todos los países y territorios sometidos al control directo de Alemania, para algunos segmentos de los judíos europeos las actitudes de ciertos gobiernos, ya fueran aliados del Reich o neutrales, se estaba convirtiendo en un asunto de vida o muerte.

Cruzar la frontera española era relativamente fácil después de la derrota de Francia, como hemos visto, mientras los refugiados  -sobre todo judíos- tuvieran visados para su destino posterior. Una vez empezaron las deportaciones desde Francia, la huida a través de España se convirtió en una oportunidad de supervivencia.  Por entonces, sin embargo, los guardias de la frontera española devolvían a los judíos que huían de vuelta a Francia. Unos pocos meses más tarde, después del desembarco aliado en el norte de África y la ocupación de toda Francia por los alemanes, los refugiados -judíos y otros- intentaron también pasar a España para unirse a las fuerzas de los Aliados en el norte de África. (...) Tuvo que darse una amenaza directa de Churchill, en abril de 1943, para convencer a Franco de que, en aquel momento de la guerra, las fronteras de España no se podían cerrar del todo*." (pág.590)

L'actitud ambivalent de Franco respecta els jueus, podia haver salvat molt més del que van poder fugir -amb els papers en regla-, contrasta amb l'oblit i la indiferència del règim franquista per els espanyols els camps d'extermini nazi.

Això ho expressà Sebastià Mena Sanz (1975): "Quan el feixisme hitlerià expirà dins d'un búnker, milions d'essers humans sentiren el vent de la llibertat fent onejar la seva bandera: trenta anys desprès és el torn dels espanyols** (XXI)".
 

* Saul Friedländer. El tercer Reich y los judíos (1939-1945). Vol II. Los años del exterminio. Trad. Ana Herrera. Galaxia Gutenberg/Círculo de lectores. Barcelona, 2009.

**Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis.  Llibres a L'Abast 439. Introducció de Rosa Toran. Presentació d'Artur London. Edicions 62. Barcelona, 2ª ed. 2017. 

Enrique Moradiello, Santiago López Rodríguez, César Rina Simón. El holocausto y la España de Franco. Colección Noema. Turner . Madrid, 2022.

En la novel·la de Jaume Cabré, Les veus del Pamano (2004), [labutxaca 2ª. Barcelona, 2009] apareix de fons la travessa que des de França es feia per part dels aliats de refugiats i militars, probablement cap a Portugal.

https://www.rac1.cat/info-rac1/20190809/463950179519/espanyols-morts-camps-concentracio-nazis-catalans-llista-boe-llei-memoria-historica.html


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...