Salta al contingut principal

Parlem de la immigració

 



La immigració suma o no suma*? Això és preguntaven personalitats com Mas-Colell i Miquel Puig. Una constatació som 8 milions, "però ni un més fins que no hàgim proveït aquesta població dels serveis públics que necessita i fins que no hàgim estat capaços de proporcionar bons llocs de treball per a tothom” (Miquel Puig). Salvador Cardús entra en el debat, i afegeix una dimensió social:  1)"impacta en els serveis públics com l’escola i la sanitat. O en la demanda d’habitatge." 2)per les formes de vida que comparteixen un mateix territori però que són viscudes des de coordenades temporals i de socialització que suposen mons completament aïllats, si no incompatibles." Cardús posa exemples d'aquestes formes de vida, no exclusives dels immigrants: " Parlo de models de relació amb violència entre pares i fills que recorden els de fa setanta anys aquí, parlo de patrons de concertació matrimonial forçats per la família, parlo de pautes de dominació despòtica dins la parella, parlo de sistemes autoritaris de control religiós...”

Cardús lamenta -amb raó-, que Catalunya no té eines ni econòmiques ni jurídiques per fer front a la immigració, perquè estem en una "dependència política colonial" del Estat espanyol, i és lamenta, de no posar èmfasi al problema migratori que ens afecta a tothom, especialment a Catalunya. Així l'article de Blanca Garcés Mascarellas* dona una dada que hauria de fer pensar en aquest problema: ". Si l’any 2023 la població nascuda a l’estranger al conjunt d’Espanya representa un 17,7%, aquest percentatge a Catalunya arriba al 22,5%. Entre els joves nascuts entre 1986 i 1995, estem parlant d’un 40%. Si fóssim un país, Catalunya ocuparia la quarta posició en el rànquing mundial de països amb més immigració, després d’Austràlia, Nova Zelanda i el Canadà."

I perquè passa això, precisament a Catalunya? La resposta és ". En el cas de Catalunya, tal com ens recorda el demògraf Andreu Domingo, la immigració és fruit d’una economia i una demografia que històricament han depès (i de forma creixent) de noves arribades. En poques paraules: tenim la immigració que generem." (Blanca Garcés) El problema és que es genera exclusió, una de les raons fonamentals és que les Administracions, no han fet res per afrontar els reptes d'aquesta immigració, mitjançant un augment dels serveis públics, especialment, l'habitatge. Blanca Garcés es pregunta que pot canviar aquest model, que en la seva opinió és insostenible. Les solucions no vindran al parer d'ella per el traspàs de competències del Estat a la Generalitat, i dona tres raons: " perquè el traspàs –i tenim experiències anteriors– serà sobretot un traspàs de gestió; perquè la majoria dels que arriben ho fan com a turistes i sense necessitat de visat (em refereixo a la immigració llatinoamericana), per tant, fora dels mecanismes de gestió migratòria pròpiament dits, i sobretot perquè les causes estructurals es mantindrien intactes. La selecció dels migrants no canvia la demanda del mercat laboral."

Estem en condicions de canviar tot aquest model estructural econòmic? Posa un exemple paradigmàtic: Per posar un exemple més petit i extrem: "¿tindria sentit que Almeria es plantegés un altre model migratori, vivint fonamentalment d’un sector agroindustrial famolenc de treballadors immigrants precaritzats? Curiosament, els necessiten però no els volen."

L'Estat és capaç redreçar aquesta deriva? La funció redistributiva és una peça clau del sistema, però és veu sotmesa a prova amb aquests fluxos migratoris i no sempre queda clar quins beneficis per la societat te l'arriba de migrants. L'escassetat de recursos, genera dinàmiques que l'extrema dreta està atiant per generar rebuig en amplies capes de la societat, perquè és genera una competència per els recursos limitats.

Això implica la necessitat d'un debat obert, amb propostes a mig i llarg termini, sobre quin model volem per la nostre societat. No podem tenir creixement continu i a l'hora no voler la immigració. Cal escollir, i per descomptat, la immigració no és culpar-la de tots els mals de les nostres societats. No podem culpar a l'últim que arriba de tot el que s'ha fet malament durant dècades.


*https://www.ara.cat/opinio/catalunya-immigrants-sumen_129_ 5252376.html

*https://www.ara.cat/opinio/catalunya-immigracio-ja-no-suma_129_ 5265094.html

https://www.ara.cat/opinio/mes-menys-immigracio_129_5267541.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...