No deixo d'escoltar proeses en el món casteller. I això en fa pensar que aquestes colles res més tenen al cap batre records. Vivim en un món on tot es redueix això, en aquest cas, anant apilant gent un sobre d'altres fins arribar al cel. De fet és així con s'ha fet la història.
La seva història cal situar-la entre el segle XVIII-XIX al Camp de Tarragona i el Penedès*. Dins del franquisme, era expressió d'un localisme exòtic i inofensiu: "els castellers eren considerats 'gent de pet i rot*'".
El seu desenvolupament exponencial coincideix amb l'arribada de la democracia. I això gràcies a tres factors: amateurisme, ampliació a nous sectors social i la incorporació de la dona*. Tot això va suposar que el món casteller s'escampés més enllà dels indrets d'origen. Avui, hi ha colles castelleres pràcticament a tot Catalunya. La premsa, la tv estan pendents de les diades castelleres. La propia Unesco ha reconegut (2010) la seva singularitat. En el caliu polític del Procés, les festes castelleres eren expressió de la força d'un poble.
Abans he dit que la incorporació de les dones ha fet que els castells de gamma alta s'hagi consolidat de manera que avui fer castells de 9 de 9 poc sembla poca cosa. Però hi ha aquesta fal·lera per batre records, i a més de les dones hi ha un element molt vulnerable en totes aquestes manifestacions castelleres, l'aparició de nens o nenes -els enxanetes- pujant fins a dalt de tot dels castells. Tanta cura per els nens i desprès, sembla que els alguns pares i la resta de la colla, es presten a que els seus fills puguin fins a unes alçades de vertigen en la possibilitat de caure -fer llenya- i fer-se molt de mal. Ara porten protecció al cap amb un casc, però no sembla que sigui suficient i ha perill cert de fers-e lesions medul·lars.
Les colles castelleres son expressió d'un capitalisme on l'únic que compte és guanyar en els concursos castellers. I com el que conte és pujar més amunt que els altre, fins a on pensen utilitzar els nens/nes per sentir-se satisfets?
* Fent pinya: castells, festa i identitat, de Guillermo Soler (823-25). En La Memòria dels Catalans. Sota la direcció de Borja de Riquer. Edicions 62. Barcelona, 2025.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada