La difícil convivència entre dos veïns (Nord/Sud)

“Ceuta és espayolíssima” 

(M.Robles). 

Si Algèria que era un departament de França, va arribar a la seva independència (1962), Ceuta i Melilla, també podria arribar al Marroc. Dos places on l'exercit ha estat omnipresent. Tenim un veí que vol aquestes places, on viuen entre elles uns 160.00 persones. A Algèria més d'un milió de francesos-algerians van marxar, altres és van quedar a Algèria. L'articulista –Moha Ennanji- fa retòrica al seu article Una solució per a Ceuta (Ara.cat, 8/8/26). Espanya pel que sembla necessita obra de mà barata i Marroc li dona tant com volen. Hi ha més de 350 empreses espanyoles al Marroc. A tall d'exemple: Abengoa, Indra, Endesa, Inditex, Gocco, Si volem estabilitat, Riu, Borges, Barceló o Banco Santander o el despacho de abogados Garrigues. A Espanya hi ha 1,160.000 marroquins. Els dos països veïns no tenen la mateixa textura institucional. Marroc és una monarquia que controla la vida política I religiosa del país.  Un embolcall democràtic no pot evitar la absoluta dependència de la figura del rei amb poders absoluts. 

Marroc és una finca particular del rei Mohammed VI, de tres a 4 milions de marroquins viuen fora del Marroc. Això li atorga a Marroc divises estrangeres a una economia depenent de la inversió estrangera. Marroc és la cinquena economia d’Àfrica amb un PIB de 160600 milions de dòlars i un PIB per càpita de 4300 $. Marroc ha vist que els seus problemes polítics és resolt amb la immigració. Un règim on els drets humans no son precisament la seva prioritat màxima. 

El rei Mohammed VI cada vegada que hi ha mala maror en el seu país, treu l’espantall de Ceuta i Melilla per aglutinar forçes teledirigides. Cal recordar que la UE dona 500 milions d’euros per el control de la immigració. La utilització de la immigració per pressionar a Espanya és una dada objectiva en les relacions entre els dos països. Solucions? 

1) Establir mecanisme per la transferència de sobirania de Ceuta i Melilla com van fer amb Hong Kong, la Gran Bretanya i la Xina. La transferència va durar 50 anys.

2) Establir una mena de cosobirania compartida, a l’espera de 1).

3) Seguir com ara, reivindicant que Ceuta i Melilla és Espanya. I mentre plores per Gibraltar.

4) Hi ha una dada objectiva, el creixement demogràfic juga a favor de la població d’origen Marroquí. 

5) Hi ha la opció més democràtica, un referèndum per saber que vol la gent. És molt possible, que la opció tant per els espanyols què viuen allà com els marroquins que també hi son prefereixin pertanyé a Espanya abans que el Marroc. Però dubto que aquesta sigui l’opció escollida.

En un món global, potser la transferència permetria que tothom pogués salvar l’honor. Però amb el tàndem PP & Vox, aquesta solució (1 i 5) és inviable, almenys a curt termini. Fins que hi hagi un nou episodi d’allau humana cap a territori espanyol. En tot l’episodi van morir 96 altres fonts arriben fins a 141. Aquests no en parlen ni Espanya ni Marroc, son els perdedors d'aquest pols entre monarquies "amigues".