Política i societat

  Manuel Valls s'entorna a França, segons ell, vol influir en les properes eleccions presidencials del 2022. Des del 2018 què volia ser Alcalde de Barcelona, la seva trajectòria ha sigut un fracàs rotund. Va marxar de França per la porta del darrera. Ara, torna a marxar, de Barcelona. Amb un Cs en caiguda lliure, Valls vol fer mutis cap a França. Ací a conegut l'amor, amb una persona amb patrimoni milionari, ja sé sap què l'amor és cec, però Valls és d'aquells, què no li interessa la riquesa material, si no l'espiritual. Uns empresaris van portar a Valls, per parar els peu a Colau, ara, s'han va, amb la vida assegurada, almenys materialment. A França l'espera la vida espiritual. ¡ Aurevoir à bientot!

  José Ignacio Goirigolzarri (CaixaBanc) "CaixaBank tenia la seu social a València, Bankia té la seu social a València i CaixaBank tindrà la seu social a València." De Bankia a CaixaBanc, aquest és el salt de José Ignacio Goirigolzarri (67 anys). Hi ha gent que sempre cauen den peus, aquest és un.  Si et rescaten, ets un bon gestor? Cert, els bancs, ja no son el què eren, però, no se'ls deixa caure, l'exemple de Bankia és paradigmàtic (23.000 milions d'euros de rescat públic). Les fusions han creat gegants què saben què si tot va malament, sempre tindran l'aval del Estat. Com resultat de la crisi financera del 2008, la pèrdua de valor dels bancs ha estat constants. A prop de 100.000 milions d'euros s'ha invertit per mantenir el sistema bancari. Un rescat polític què va premiar totes les males practiques del bancs, i què la ciutadania encara ho pagarà. Mentre els bancs son ajudats amb diners de tots, els desnonaments segueixen sense entrebancs. Potser s...

  No som tan bons com volen fer creure a tothom. Junts no ha guanyat les eleccions, però fa com si les hagués guanyades. Escoltant un dels seus portaveus, sembla què volen què vagin tots a la presó. Tot és per el poder, magra, molt magra, tenint en compte què el poder està a Madrid. Junts vol respecta, però quin respecta té per Aragonès? Segueixen lluiten per l'hortet, quant el camp, ja té propietari. Volen encarà la independència, però no serà ara, no poden donar marxa enrere, el 1-O del 2017 està lluny, però la gent no oblida, amb això tindria que valdrà per tots. I posar-se a treballar per tots, Catalunya va més enllà què el Consell per la República. Dona vergonya aliena veure aquest espectacle recorrent entre grups independentistes. Potser, si què valdria la pena intentar altres opcions, en política, sempre s'ha d'escollir entre el mal menor.

  Avui comença la primavera. El Covid-19 segueix ací, i les vacunes encara no arriben, desprès de la polèmica amb la vacuna d’AstraZeneca, per els casos de trombosi i si hi ha connexió entre un i l’altra. La UE ha dit què no n’hi ha. A Catalunya a partir del dimecres comença a vacunar-nos, desprès d’una setmana de paralització. Les eternes converses entre ERC i Junts, no acaben de moment en un nou govern. Fins quant? La CUP s’ho mira i rumia. Ja tenen un pla  per governar Catalunya per els propers quatre anys? Ara mateix, sembla què quatre anys és massa temps, per tothom! En l’àmbit espanyol, les picabaralles de vol rasant, entre la dreta i l’esquerra no generen esperances. Detonant, Múrcia, una CCAA –art.144 CE, és a dir, sense cap voluntat d’autogovern-, governat per el PP i Vox, ha superar la tempesta que Cs i PSOE volien. Trànsfugues pagats amb càrrecs, i tots tan contents. La dreta ha tingut què en passar-se un altre gripau, la llei d’eutanàsia. Caldrà veure com s’aplica,...

  La fotografia es veu a Inés Arrimadas (Cs) en mig d'altre gent, en un acte per el 11-M, difuminat en un primer pla Casado (PP), partit què encara no ha desmentit tota la merda que va llançar el dia del atentats d'aquell 11-M. Potser aquesta fotografia és una metàfora del què li passarà a Cs en l'escena política nacional.  Cs era un partit què s'entén en clau catalana, un partit sense ideologia clara, eren de dretes, però ho dissimulaven,  exhibien catalonofobia, especialment, amb l'àmbit de la llengua catalana. Segons ells, cal defensar el castellà què està en perill d'extinció. El procés independentista, els va fer un partit què va saber aglutinar a una part molt important de la societat, era transversal. Els partits catalanistes no van saber atreure aquesta ciutadania, en un error gravíssim.  La victòria electoral del Cs a Catalunya les eleccions del 2017, va semblar el moment culminant del partit a Catalunya, però la victòria va ser pírrica, perquè Cs ...

  Avui fa 40 anys del 23-F. Sortia del institut a Masnou. Anava escoltant la ràdio Cadena-Ser, passant per la Conreria, quan vaig escoltar allò de: “¡Quieto todo el mundo!”. I  tothom va callar. La ràdio i la televisió van ser testimoni del cop d’estat de manual. ¡Todo por la Patria! Allò va canviar el rumb de la democràcia a Espanya, és va escorar definitivament a la dreta i encara seguim així. Com deia al seu article Vicenç Villatoro, hi ha tres espais intocables e immutables: “la monarquia, la unitat d’Espanya (tal com ells l’entenen) i la no revisió del franquisme (que es podia mantenir dins de les estructures de l’Estat)”. Aquests tres pilars son de fet, el llegat de Franco, se li ha fet cas fil per rand, malgrat què en alguns moments, ens havíem oblidat, però quan les coses van amb una direcció prohibida, llavors, surt tota l’artilleria, mediàtica-legal-governamental, per dir “¡A por ellos!”. I així estem, la extrema dreta pot sortir sense avergonyir-se, m...

  El llegat franquista segueix triomfal. Cap entrebanc en el seu món hermètic,  ple de privilegis. No sé suposa que el Pazo era patrimoni del Estat? Sembla que no. Indenmnitzar els Franco, vol dir què la confusió  patrimonial i estatal, en el seu cas, és una excepció , què desprès d'haver mort el dictador, encara manté viu tots els seus privilegis, sense què a ningú, hagi dit res de res. La monarquia la va instaurar Franco, ni el poble espanyol ni res de res, la Constitució va acceptar sense plantejar-se cal altra alternativa, i havia, però també, havia tanta por que els militars no féssim alguna cosa, què tothom va callar i la possibilitat d'una República va quedar en el oblit, fins que el 2017 és va tornar a parlar.