Política i societat

 Aquest diumenge, l'Esther Vera, a la pàgina d'opinió fa un article excel·lent titulat: La crisi de PISA i la crisi educativa * que posa èmfasi en la complexitat de l'educació d'un país. Trobo que hi ha quatre idees fonamentals: 1) Les dades demostres des de el 2015-2022 hi ha una davallada significativa de competències bàsiques. 2) "Quan l’escola deixa de corregir les desigualtats i es limita a reproduir-les, no és l’alumnat vulnerable qui ha fracassat: és el sistema.". 3) "La incompetència estadística" ha deixat fora 23,2%, quan l'OCDE recomana no superar el 5%. 4) La pregunta del milió: " què ha de saber un alumne quan acaba l’ensenyament obligatori?".  La incompetència dels gestors es veritablement digne d'estudi. Illa ja ha dit que manté el seu suport absolut a una Consellera catastròfica. Per aquest cantó hi haurà més del mateix. I per l'altre cantó, a l'escola s'ha li demana masses coses. Potser seria hora de reve...

 

  La Conselleria d'Educació culmina un curs catastròfic per la seva incompetència en la gestió tant essencial com és l'educació. Menysteniment dels mestres, gestió supèrbia de les vagues docents. Intent de dividir les sindicats i ara aquesta cirereta del patís per cobrir-se de gloria amb el desgavell de les proves PISA. ¡Si, si us plau, engegueu en comitè de investigació  què esbrini perquè s'ha fet el ridícul d'aquesta manera. Per descomptat, hi ha una regla d'or en política: MAI DIMITEIXIS, i aquesta serà l'àncora on s'aferren amb ungles i dents tota la classe política, també el govern de tothom. Què ha de fer un Conseller perquè dimiteixi? Niubó i companyia s'ha guanyat a pols dimitir, però  "qui dia passa any empeny". I el proper curs.... si ara mateix, estem a l'alçada de la Pica d'Estats, el proper curs podem arribar al pic d'Aneto. Sort que sempre hi ha marge fins arribar a l'Everest ! 

  Sembla que a Barcelona tots son desastres domèstics. Esvorancs, fuites de gas, obres interminables, caos circulatori, “ gentuza ” fent l’agost al juliol, i Collboni fent de ventríloc de l’eminència grisa d' Albert Batlle. Aquesta "gentuza" son emprenedors hàbils i amb molta desimboltura, què utilitza tots el seus mitjans per obrir-se camí en el món dels negocis. Exactament com ho fan totes les grans empreses o ja posats els mateixos estats quan els interessa. I, si, no paguen impostos, tampoc les multinacionals, però tot és qüestió d'escala. Potser l'Ajuntament podria habilitar un espai de coworking, perquè aquests emprenedors  puguin resoldre les seves diferències en un espai acotat, fora del carrers plens de cotxes, de gent i d'obres eternes.       

 

  La imatge subratlla de manera especialment crua, el món on vivim. Una coneguda marca esportiva, dona una consigna en anglès. A Madrid, això és naturalíssim, que  l'autocar que porta els jugadors de la selecció tingui un eslògan publicitari en un idioma avui universal (o quasi). S'imaginen això escrit en català o euskera? Impensable en la bombolla nacional-catòlica de Madrid. I malgrat el espanyolisme rància no hi ha cap inconvenient escriure a l'autocar aparador una frase tant buida com tota la resta. Potser seria hora de preguntar a la gent que surt a celebrar un copa del món, sinó seria més lògic sortir per uns salaris més dignes, un habitatge més assequible o  què es comencés a fer alguna cosa contra el canvi climàtic. I no diguin que no s'ha de barrejar política i esport, perquè ací tots és política (nacional-catòlica).

  Invertir a Catalunya no dona bona imatge. Tot s'han va cap a Madrid, capital de món funcionarial i les forçes de l'Aranzadi. Aquest castic permanent no ve d'ara. Ha estat sempre. Les províncies no compten.  En el seu important article de Guillem López Casanovas,  Les execucions de les inversions de l'Estat a Catalunya: res de nou (Ara.cat, 17/726) diu el següent: " El que resulta per a Catalunya aquests últims anys torna a ser –malgrat tot el que es diu i s’ha dit entorn de l’espoli de Catalunya respecte al dèbil govern socialista– de poc més del 8,8% del total d’aquella inversió identificada per comunitats . No arriba a la meitat del PIB de Catalunya. De fet, és la xifra més baixa de tota la sèrie des del 2013, que en cap cas mai ha arribat, ni tan sols de prop, al pes de la població catalana." Un altre dada per rematar el clau: " El 80% són decisions d'inversions d’empreses públiques en les quals poc sembla que hi compten*." En el fons, Cata...