Salta al contingut principal

La Catalunya de Illa és l'ase de tots els cops!

 







Invertir a Catalunya no dona bona imatge. Tot s'han va cap a Madrid, capital de món funcionarial i les forçes de l'Aranzadi. Aquest castic permanent no ve d'ara. Ha estat sempre. Les províncies no compten. 

En el seu important article de Guillem López Casanovas, Les execucions de les inversions de l'Estat a Catalunya: res de nou (Ara.cat, 17/726) diu el següent: "El que resulta per a Catalunya aquests últims anys torna a ser –malgrat tot el que es diu i s’ha dit entorn de l’espoli de Catalunya respecte al dèbil govern socialista– de poc més del 8,8% del total d’aquella inversió identificada per comunitats. No arriba a la meitat del PIB de Catalunya. De fet, és la xifra més baixa de tota la sèrie des del 2013, que en cap cas mai ha arribat, ni tan sols de prop, al pes de la població catalana."

Un altre dada per rematar el clau: " El 80% són decisions d'inversions d’empreses públiques en les quals poc sembla que hi compten*." En el fons, Catalunya segueix sent una província llunyana del centre de poder i decisió. Aquestes empreses públiques**, AENA, Renfe,Empresa Nacional de Autopistas, Red Eléctrica, i molts més (*) tenen la seva propia agenda i la seva prioritat mai ha estat Catalunya. I malgrat aquest espoli sistemàtic, la consellera d'Economia, Alícia Romero ha dit tota ufana que  la Generalitat i l'Estat estan "negociant i treballant" per millorar el finançament. Ens prenen per imbècils? I sort que aquest govern, el més progressista de la historia d'Espanya i què gràcies els vots d'ERC i Junts, el PSOE de Sánchez està a La Moncloa? No m'he estranya que Junts estigui tant cabrejada per aquest finançament, més valdria tenir l'autonomia de La Rioja, per posar un nom, potser ens aniria molt millor.  


*https://www.ara.cat/economia/comptes-publics/execucions-inversions-l-catalunya-res-nou_129_5801540.html

**https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Empresas_p%C3%BAblicas_estatales_de_Espa%C3%B1a

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.