Passa al contingut principal

Carmen Chacón....

Ayer la ministra de defensa Carmen Chacón afirmo en rueda de prensa que se retiraba de la pugna de primarias en el PSOE. Según la ministra tenía claro que quería concurrir con un programa socialdemócrata. Pero que dadas las circunstancias –división del partido e inestabilidad del gobierno- creía que no se daban las condiciones adecuadas para presentarse.


¡Un sacrificio para la estabilidad del PSOE! No parece muy creíble. Pero indica un auténtico malestar de fondo. El Congreso que llevó a Zapatero a la dirección del partido ha supuesto un considerable descalabro. La figura del presidente ha sido muy negativa. Llevaba todas las buenas intenciones, pero el resultado ha sido calamitoso. La falta de actores de altura a lastrado su etapa gubernamental. La salida de Solbes marco el principio del fin. Ahora es fácil de entender la salida del anterior ministro de Economía y Hacienda. La crisis está ya en marcha pero el gobierno no quería aceptarlo. Se seguía gastando a manos llenas y dilapidando todo lo acumulado en la anterior etapa de bonanza económica. Así las cosas, Chacón a dado un paso atrás. ¿Por qué debería pagar ella los platos rotos de los desastres electorales? Su perfil ha sido bajo. Nunca ha dicho nada que no fuera el guión preestablecido. Supongo que por eso ha subido hasta conquistar un puesto en el gobierno. Nadie le va echar de menos. Al menos en el PSC de Cataluña.

Tal vez se pueda pensar que prefiere que se queme Rubalcaba en las próximas elecciones del año próximo y dejar el terreno despejado para un retorno a la dirección del PSOE. Sin embargo, es un poco probable esta opción, porque quiera o no su figura está asociada a Zapatero. La posibilidad de un desastre electoral requerirá de una nueva refundación del partido. Y eso requiere caras nuevas con proyección. Una posible figura sería la de Eduardo Madina entre otros posibles candidatos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...