Salta al contingut principal

Pan y circo

El tiempo no perdona nada. En plena crisis económica, con la vuelta al cole de los pequeños y los gastos que parecen de mayores, la subida de precios del inicio de temporada, los despidos en la hostelería y demás catástrofes, ahora, ni fútbol que llevarse a los ojos.

Todo es culpa de ZP. La Liga Profesional de Fútbol (LPF) y la AFE (Asociación de Futbolistas Españoles) no llegan a un acuerdo sobre un fondo de compensación. Ya sabemos que el fútbol reproduce la injusta distribución de nuestras sociedades. Hay varias ligas en la Liga. Barça y Madrid en un plano, le siguen cuatro o cinco clubes que aspiran a soñar, otros a mantenerse en primera división y otros en no bajar al infierno de segunda división. El dinero está exclusivamente en primera división, pero sólo generan ingresos los grandes.


Así que de momento la Liga descansa. Es cierto que hay muchos futbolistas que no son Mesi o Ronaldo, pero hay también cientos de miles de trabajadores que las pasan canutas para llegar a final de mes. Probablemente, los trabajadores deberían fijarse, en la solidaridad entre futbolistas millonarios y aquellos que no lo son.



Verano caluroso, sin fútbol, pero con el Papa. Madrid se ha visto inundada de jóvenes de todo el mundo. Han ido por Rouco y sus amigos los obispos, sino por el Papa que a pesar de su falta absoluta de carisma han querido estar con él.¡Todos los gastos están pagados! En tiempos de crisis la fe en una realidad trascendental que adquiere carácter de consuelo, también de compromiso activo. Se habla de más de un millón de personas en las concentraciones papales. Casi lo mismo que cuando ganan Barça o Madrid que la gente se moviliza para ver a sus héroes con sus copas. En cambio, no son capaces de movilizarse por los recortes sociales o limitaciones a los derechos ciudadanos. Mientras esto sea así, habrá que conformarse con pan y circo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...