Passa al contingut principal

¡No acosen a los ricos!


El gobierno en su lucha contra los males de la crisis ha establecido una amnistía fiscal, para aflorar hasta 25.000 millones de euros defraudados a Hacienda. El Gobierno perdonaría los impuestos y las multas y recaudaría solo el 10% de ese capital blanqueado, 2.500 millones. ¡Los del PP si saben cuidar a sus amigos! Los recortes del gobierno resultar ser lo que falta por aflorar de esa economía que no paga a Hacienda. Se decía que Hacienda somos todos, falso. Unos más que otros. Los asalariados somos los que cargamos con todo el peso de la crisis. El perdón fiscal es absolutamente injusto y nos obliga a preguntarnos ¿por qué tengo que ser el único que contribuye a las cargas del Estado? Mientras exista esta diferenciación entre riquísimos y los demás, los gobiernos parecen más interesados por cuidar de esos ciudadanos delincuentes, que no rompen cristales, pero que dejan a la intemperie a cientos de ciudadanos al no pagar los impuestos que ayudarían a la sanidad, educación y los recortes sociales.



Rajoy dijo, cuando el anterior gobierno de Zapatero quiso hacer los mismo, que era una “ocurrencia”. Es más la campeona de moralidad política, la Sra. Cospedal dijo: “Es impresentable que se dé una amnistía fiscal a aquellos que hayan defraudado a Hacienda”. Ahora, lo que pretenden hacer es correcto, simplemente, porque lo hacen ellos. Con la amnistía fiscal, el Estado abandona el 90% de lo defraudado a los bolsillos de los delincuentes fiscales. ¡Cómo se puede pedir ajustes desmedidos, cuando se perdonan aquello a lo que están obligados! El gobierno es duro con las clases más desfavorecidas, pero resulta ser muy flexibles con los poderosos. Decía Marx que el Estado (burgués) no es más que "una comisión administradora de los negocios comunes de toda la clase burguesa”. El tiempo de Marx es muy diferentes al mundo actual. Sin embargo, hay un sentimiento que desde la caída del Muro de Berlín (1989) el capitalismo financiero –global- parece haber cerrado el contrato social –implícito- que nació después de la Segunda Guerra Mundial (1945) y que permitió una voz y salida (A.Hirschman) a la clase trabajadora, por temor que esa clase se escorase hacia la destrucción del capitalismo. Eliminado el enemigo –comunismo- el capitalismo global parece que no tiene inconveniente en destruir lo construido en aras de una hegemonía absoluta global.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...