Passa al contingut principal

Estampas veraniegas

El viernes 20 ha logrado lo imposible. Que los recortes que el gobierno de Rajoy impone como un trágala con la excusa que no hay alternativa, empobrecen y empobrecerán aún más si cabe a la población y por otra los mercados siguen castigando con un nuevo record histórico la “prima de riesgo” situándose en 610 (6,10%) que es el diferencial con el bono alemán a 10 años. La subida coincide con el desplome de la bolsa que bajó un 5,82%.
 
¡Tanto sacrificio para nada! Pero si hemos de creer a la vicepresidente Soraya Sáenz de Santamaría ese esfuerzo no será en vano. Lamentablemente no tiene crédito. El gobierno no tiene crédito. ¿Alguien se acuerda de las intenciones de los Presupuestos para el 2012? ¿Alguien se acuerda de las promesas electorales del PP? ¡Hay alguien pilotando la nave? La respuesta es un desconcierto monumental. El viernes coincidió con la solicitud de la Comunidad valencia de un rescate. Esta solicitud tuvo un efecto inesperado, pues, disparo las alarmas de los mercados que inmediatamente hizo subir la “prima de riesgo”. El ministro Montoro, al parecer, se entero por fuentes indirectas de la petición de rescate. ¿Es posible que el President(e) de la Comunidad Valenciana no llamará al Sr. Montoro para hacerle saber la necesidad de intervención?



Rajoy, ahora se hace más evidente, deja pasar el tiempo en espera que las cosas mejoren, pero no. Hoy mismo el presidente del BCE ha dicho: “El BCE no está para resolver problemas financieros de los países”(El País, 21-7-2012). O sea, de momento no haremos nada. ¿Cómo es posible que el precio del dinero para las entidades bancarias pueden financiarse al 1% y los Estados, como España al 6,10%? ¡Alguien puede explicarlo!

Por eso llama la atención que en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, los ministros aparezcan y sonrían como lo hacen. Deben pensar que al mal tiempo buena cara. El problema es que a nosotros se nos queda cara de tontos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...