Salta al contingut principal

A la CUP le gusta mojarse


Resulta extraño que un partido de waterpolo femenino haya tenido que trasladarse de Barcelona a Molis de Rei y de ahí al CAR de Sant Cugat. El motivo al parecer es que la CUP no le gusta la selección israelí. ¿Cómo es posible que tres concejales puedan imponer su negativa para que un partido que debía celebrarse en la Piscina Sant Jordi no haya podido realizarse?

Ahora resulta que nadie asume la responsabilidad de semejante disparate. La representante de la CUP de Barcelona, Eulàlia Reguant había denunciado: "la connivència, en el fons, amb règims com l'estat d'Israel, on es promou l'apartheid i on en reiterades ocasions s'ha utilitzat la violència contra esportistes palestins" [La connivenca, en el fondo, con régimenes como el estado de Israel, donde se promueve la segregación y donde en reiteradas ocasiones se ha utilizado la violencia contra deportistas palestinos]

¿Es está toda la argumentación para prohibir una competición? La CUP es un grupo cuya radicalidad verbal es permanente. Hacen alarde de un esencialismo insufrible. Su superioridad moral les hace inasequibles al desaliento de los hechos. Los hechos siempre deben ceder ante sus demandas maximalistas. Siempre es todo o nada. Curiosamente, siempre escogen nada, en vez de un poco o algo.

Convertirse en árbitro de la moralidad es un mal negocio. Desde Montesquieu sabemos que es necesario poner límites a la virtud. Los de la CUP nunca tienen bastante. Ellos son los buenos y sus causas, las suyas, son siempre inmaculadas. ¡Qué horror que nadadoras israelíes vengan a jugar un partido de waterpolo! Lo peor no es que la CUP haga estos alardes, lo peor es el silencio cómplice de los restantes grupos políticos, lo cual resulta muy llamativo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.