On està l'esquerra?

 Escolto a la ràdio, què l'esquerra és culpable –per incompareixença- del ascens de l’ultra dreta Vox.  Una pregunta d’estil filosofia analítica, seria què vol dir “esquerra, avui”. Tots els partits de govern, deixen de costat la seva presumpta ideologia per passar-se al pragmatisme de curta volada. Per exemple, el PSOE. Un partit institucional, que governa Espanya des de fa quaranta anys, no pot ser un partit d’esquerra. 

No val cap retòrica qui digui què és d’esquerra. No s’ho creu ni ells mateixos. Les polítiques son neoliberals, en economia, l’autonomia d’aquesta esfera, a esdevingut intocable e immutable dins d’Europa. Allò del pensament únic, que diríem.

Si qui tindria la obligació –ideològicament parlant- s’ha retirat al espai de poder (relatiu), per impulsar polítiques d’esquerres, llavors qui queda? Ens hem quedat orfes de referents. Tot ha sigut engolit per l’economia i els missatges neoliberals. Precisament per això, l’extrema dreta, pot dir que ells són la nova avantguarda. Els seus eslògans son vuit de contingut, però apel•len els sentiments, els greuges reals o imaginaris, la recerca de culpables, els bocs expiatoris, sempre els més dèbils, sia l’immigrant sense papers, les dones, o qualsevol que no s’ha ajusta a les seves necessitats de “normalitat”. 

Com redefinir l’esquerra en un entorn canviant, on els subjectes “revolucionaris” no els troben enlloc? Si, existeixen moviments, però  són més aviat culturals que polítics, més virtuals que reals, més gasius que  ferms. A casa nostre, per exemple, hi ha una certa esquerra –que pactaria en qualsevol per mantenir-se en el poder- que pregona l’autodeterminació d’aquells que viuen molt lluny, però no comprenen o simplement no hi havia pensat mai, què a Catalunya, hi hagués dos milions de persones que volen un procés –democràtic- per decidir el seu futur. Demanar la independència es d’esquerres o de dretes? Aquesta esquerra què té poder (relatiu) és posa les mans al cap si detenen activistes ja sigui a Moscou o Rangún, però no tenen massa a dir, sobre els presos polítics a Catalunya. 

Veig en certa perplexitat, en motiu de les properes eleccions a Catalunya, què els cartells de propaganda electoral, encara és necessari omplir els carrer d’aquests cartells? I aquest cartells, s’ha escampen no de qualsevol manera, sinó amb els eixos esquerra-dreta i unionistes-independentistes.  Això, on abans, els barris votaven esquerres, ara voten, Cs. Tot, està força trasbalsat. I ara que Cs, fa figa, la fugida de vots pot anar al PSC –qui ho hauria dit- o l’extrema dreta, Vox i PP. Així, què aquests eixos existeixen, però estan tan esquerdats que la seva utilitat és molt dubtosa. Les enquestes, aquestes màquines per dirigir les intencions de vots, no acaben de posar-se d’acord, i tot depèn de quina tendència sigui per atorgar avantatges a uns u altres.  Les pors per les votacions el 14-F, i la abstenció, poden canviar la composició del proper Parlament. Sembla que hi ha una cosa per quedar-se, almenys durant una bona temporada, la fragmentació del vot, el temps del bipartidisme s’ha acabat. Caldrà fer coalicions, pactar, transigir, i això, la nostra classe política no està gens avesada. Encara queden dies (11) per anar a votar, i tal com estan les coses això és una eternitat. En les ultimes eleccions al País Basc i Galicia, l’abstenció va ser del 49 i 41 % respectivament. Si aquestes dades son extrapolades a Catalunya, vol dir, que el nou President li haurà votat un 25% de la població. Però, el TSJC té molt d’interès en què és faci, seria paradoxal, què el proper President tingui una presentació molt minse dels catalans. Per suposat, la legitimitat està garantida, o avala el TSJC. Sempre hi haurà temps per fotre fora el nou inquilí del Palau de la Generalitat si és independentista, és clar.