Salta al contingut principal

Si et un contenidor del cel et cauran els claus!



Emissor d'amor a distància


Imatges virals per els mitjans de la extrema dreta mediàtica. Suposo què ells mai han anat a cap manifestació què no hagi estat convocada per el PP. I el PP li costa fer manifestacions, excepte per protestar contra les mesures del PSOE. Mai van anar a cap manifestacions en l'època franquista. 

Mai havien donat importància què mig milió de persones o un milió, és manifestessin el 11-S a Catalunya. Cap interès per els seu lemes. Però ara si, si crema un contenidor llavors posen el crit al cel, mai criden si el rei emèrit sen va amb les butxaques plenes a un país exòtic, on sempre fa sol i no és preocupen del drets humans.

Mai aquest mitjans volen esbrinar perquè passa el què passa. Ells, tossuts volen rei i ordre, res més, la resta sembla què tant li fa. Què un raper, força d'estripat digui el que diu i per això el fiquin a la presó és per ells normalíssim. Què el foc d'un contenidor és per ells, la prova de càrrec contra l'independentisme, això si és una veritat sagrada. Al món del espectacle, no hi ha millor manera de començar un telediari què amb foc consumint un pobre contenidor, o una motocicleta o un cotxe, això si que ven. Milers de manifestants amb lemes incomprensibles com "Llibertat Presos Polítics", o "Autodeterminació del pobles" o "Som una nació", això no cal ni esmentar-ho, excepte si s'ha trencat una paperera.

Per això, la gent que surt els happening del vespre, sap què sortiran a la televisió. Ja saben que res es mou, si no poden fer-ho un milió de persones, menys cent o dos centes o cinquanta. Hasél és un símptoma del que passa a la societat. Un rei emèrit què se'n en fot de tothom, una Monarquia de cartró pedra, apuntalada per la guàrdia pretoriana del PSOE, i la resta de forçes hiperconstitucionals, amén de l'elites del pensament únic, fan què la Monarquia almenys a Catalunya sigui vista sense un bri d'entusiasme. Un Rei què sortia amb els papers de Panama no diu massa d'ell. Ah si, va dir que rebutjava l'herència, però quina? Sense responsabilitats de res, som més a prop de Marroc què de Dinamarca, per posar dos extrems de monarquies.

Sense habitatge, sense perspectives de emancipació real, les seves frustracions, això si, en mòbils i xarxes social traient fum, aquesta generació no sembla que tingui massa futur. Veient a Josep Borrell, què no vol jubilar-se, malgrat que ja té una edat que oficialment tindria que anar-se a casa, els joves tenen què esperar a casa, sense què ningú doni respostes de futur. Estem encara amb mode pandemia. La gent gran encara espera la vacunació. Tenim un país  del qual no podem decidir si quedar-no-si o marxar, la hipersocialista Carmen Calvo, diu que ni amb el 99,9% de la població catalana volgués la separació això seria impossible. 

Un contenidor val menys que l'ull de la noia què la perduda per anar a una manifestació?. La pobre policia està deprimida, i per això si tens la mala sort de topar-te amb ells, sortiràs ven calent dels cops de porra. Al maig francès, hi van haver ferits, però ningú va perdre l'ull. Ningú vol contenidors cremats, però els nostres polítics tindrien que fer els deures.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.