La noticia ens diu que el 80% de joves menors de 30 anys viuen amb els pares. La paraula jove té ara mateix un amplíssim espectre. Quina és la causa? La resposta està en la precarietat generalitzada del joves en el àmbit del treball. Sous baixos, cap perspectives de futur i preus abusius amb els lloguers. La pandèmia no fa més que ressaltar el que ja havia abans. Es decebedor que el futur del joves sigui tan incert, malgrat el optimisme que les Autoritats volen donar. Hi ha un atur estructural enorme, falta mà d’obra qualificada, això diuen, però molts tenen que marxar a fora d’Espanya. En la divisió del treball internacional, Espanya es el destí del turisme massiu. I això es tradueix amb feines mal pagades i treball estacionari. A més, molts del treballs son ocupats per gent de afora que no té manies d’agafar els que ací no volen fer-ho. Es demana ampliar l’edat de jubilació, però a la vegada aquest atur del joves és fa crònic, una autèntica paradoxa. Vivim temps d’un liberalisme sense rostre humà, ara son les famílies les xarxes que fan possible que tot això no s’ha esfondri. El sistema ha aconseguit, que els joves es creguin que son “empresaris de la seva pròpia vida”, no cal organitzar-se, res de sindicats per reivindicar drets, lluitar per els llocs de treball, etc., insolidaritat ple de xarxes socials. Mala pesa al taler, tenen els joves, però sobretot, tota la societat. Què espera tothom per fer alguna cosa més, per adreçar aquesta situació?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada