Salta al contingut principal

Treballar fins l'infinit i més enllà!



"— Cal un canvi cultural a Espanya. A Europa hi ha una tendència clara a treballar cada cop més entre els 55 i els 70, 75 anys. Ho veiem en les tendències internacionals: a aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no només no seguim aquesta tendència sinó que fins i tot reduïm la proporció de més grans de 55 anys en actiu. Jo crec que clarament té a veure amb aspectes normatius com els convenis col·lectius, per exemple. Però crec que és un element fonamentalment cultural." (Entrevista al Ara.cat, 25/9/21)


Tenim unes taxes d'atur per sobre de la mitjana europea. I la taxa juvenil es incomprensible:



Espanya duplica la taxa  mitjana europea, resulta per tant molt sorprenent que es demani augmentar l'edat per la jubilació. O les enquestes no serveixen per reflectir la realitat de l'atur, o tenim una societat que prefereix viure en precari abans de treballar. No sé que és més pertorbador. 



I malgrat tot, és vol incentivar per mantenir la edat de jubilació per sobre dels 67 o més enllà. Potser si què hi ha gent que vol seguir treballant. En un entorn líquid del mercat de treball, on l'experiència no compte, les opcions de les persones de més 50 anys tenen problemes molt greus per poder aspirar a un treball de característiques adients. Sous baixos, falta de seguretat o simplement precarietat, no permet tenir un sostre d'expectatives de cara al futur, però el Sr. Ministre vol encoratjar-nos a treballar fins aquests 67 o més. He vist a persones molts grans treballar -estic pensant a Singapur- i veure'ls mouràs recollint plats a un restaurant, resulta patètic i llastimós.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.