L'espectacle esperpèntic que protagonitza l'independentisme es de manual psiquiàtric. La vinyeta d'en Ferreres és ven explícita. La malaltissa competència entre ERC i Junts ha arribat a tal punt que difícilment és pot reconduir. Les eleccions generals estan a sobre, i el tàndem PP&Vox podria arribar a guanyar, en resultats incerts per Catalunya. I malgrat tot, ací, la lluita miserable per demostrar qui és més catalanista, deixa camí per una destrossa letal per la Generalitat. Les tírries patològiques entre egos ferits fa que l'electorat independentista, molt més realista i pragmàtic, vagi a la recerca d'altres partits, per intentar que aquest conglomerat funest no arriba a la Moncloa. Cal renovar a tots aquest egos que fan impossible un mínim d'acords perquè la Generalitat poguí seguir existint.
Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada