Passa al contingut principal

Montserrat Roig: Retrat de Francesc de B.Moll

 Llegint el llibre de Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Biografies i memòries 95. Edicions 62. Barcelona, 2018.

Hi ha un text seu, (20/11/1991), que porta per títol: Francesc de B.Moll o la bonhomia quan no és postissa. En aquest text fa un retrat –millor una instantània- d’en Francesc de Borja Moll. “(...) jo li parlava del seu mestre, mossèn Antoni M.Alcover, que ell adorava, malgrat el caràcter una mica ferreny del mossèn mallorquí, un caràcter que el va dur a trencar amb l’Institut d’Estudis Catalans. (...) Potser per a ser un gran lingüista com ell, sobretot si tenim en compte que creia que una llegua com la nostre només viu si s’obre a tota la vibrant carnositat del dialectisme, s’ha de ser un pèl innocent per a continua i una mica actor, també per a continuar.”

“Vaig observar, també en aquell matí glaçat de desembre, que en Moll tenia això que en diem bonhomia. En tenia de debò, no la usava per a fer-se el simpàtic, com ara s’estila. És a dir, no era postissa. Segons el diccionari Fabra, la bonhomia és la condició del qui és un bon home. En Josep Carner va parlar d’aquesta condició en un llibre. Trobar la bonhomia en una persona un pèl múrria és l’ideal. I, ara que el gran lingüista, tossut i impenitent filòleg que esmerçà quaranta-un anys de la seva vida per redactar el Diccionari català-valencià-balear, és mort, hi penso. Trobar algú amb bonhomia és com trobar una rosa al pol Nord.”

“En Moll defensava paraules malvistes, com entregar, que és documentada en català des del segle XIV. Deia que quan aquestes paraules són antigues tenen tot el dret a la vida. És a dir, mirava les paraules com si aquestes fossin innocents, i en realitat en són, d’innocents. També em va dir que l’única solució perquè la llengua no es desbarati és l’escola, l’escola, l’escola. (...) “És que sóc un somiatruites”, va afegir.”

“Una vegada, a la ràdio, on anava cada dijous primer per contar rondalles i després per contestar dubtes, es va trobar amb un oient que li va dir que ell l’havia ferit en dir-li que el mallorquí era català. M’ho va explicar així: “Jo vaig dir: “Que li he fet mal?”. I ell em va tornar a demanar: “Però vostè ho sosté?”. “Sí que ho sostinc”. “M’ha tornat a ferir”. I jo vaig dir: “Ara ja estic exposat a matar-lo si el torno a ferir”. L’ideal d’en Moll era que  tothom estigués content de conviure. Però aquí el murri es menjava l’innocent, perquè arribava a la conclusió que el món no tenia adob, ni el de dintre ni el de fora. L’últim que em va dir va ser: “No em fa por morir. Ni hi penso ni em fa por. És igual, ja vindrà, un dia o altre ha de venir” (pàg.223-224)




Tot aquest paràgraf ve a compte amb el que està passant aquest dies agost/setembre de 2023 on des de València i les Illes amb governs del PP i Vox estan menyspreant el català de totes les maneres possibles. Potser tots ells no ha sentit parlar mai d'Antoni M.Alcover i Francesc de Borja Moll i el seu Diccionari. Aquests polítics maldestres afortunadament passaran a l' oblit, però l’obra de Moll seguirà o això esperem.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...