Montserrat Roig: Retrat de Francesc de B.Moll

 Llegint el llibre de Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Biografies i memòries 95. Edicions 62. Barcelona, 2018.

Hi ha un text seu, (20/11/1991), que porta per títol: Francesc de B.Moll o la bonhomia quan no és postissa. En aquest text fa un retrat –millor una instantània- d’en Francesc de Borja Moll. “(...) jo li parlava del seu mestre, mossèn Antoni M.Alcover, que ell adorava, malgrat el caràcter una mica ferreny del mossèn mallorquí, un caràcter que el va dur a trencar amb l’Institut d’Estudis Catalans. (...) Potser per a ser un gran lingüista com ell, sobretot si tenim en compte que creia que una llegua com la nostre només viu si s’obre a tota la vibrant carnositat del dialectisme, s’ha de ser un pèl innocent per a continua i una mica actor, també per a continuar.”

“Vaig observar, també en aquell matí glaçat de desembre, que en Moll tenia això que en diem bonhomia. En tenia de debò, no la usava per a fer-se el simpàtic, com ara s’estila. És a dir, no era postissa. Segons el diccionari Fabra, la bonhomia és la condició del qui és un bon home. En Josep Carner va parlar d’aquesta condició en un llibre. Trobar la bonhomia en una persona un pèl múrria és l’ideal. I, ara que el gran lingüista, tossut i impenitent filòleg que esmerçà quaranta-un anys de la seva vida per redactar el Diccionari català-valencià-balear, és mort, hi penso. Trobar algú amb bonhomia és com trobar una rosa al pol Nord.”

“En Moll defensava paraules malvistes, com entregar, que és documentada en català des del segle XIV. Deia que quan aquestes paraules són antigues tenen tot el dret a la vida. És a dir, mirava les paraules com si aquestes fossin innocents, i en realitat en són, d’innocents. També em va dir que l’única solució perquè la llengua no es desbarati és l’escola, l’escola, l’escola. (...) “És que sóc un somiatruites”, va afegir.”

“Una vegada, a la ràdio, on anava cada dijous primer per contar rondalles i després per contestar dubtes, es va trobar amb un oient que li va dir que ell l’havia ferit en dir-li que el mallorquí era català. M’ho va explicar així: “Jo vaig dir: “Que li he fet mal?”. I ell em va tornar a demanar: “Però vostè ho sosté?”. “Sí que ho sostinc”. “M’ha tornat a ferir”. I jo vaig dir: “Ara ja estic exposat a matar-lo si el torno a ferir”. L’ideal d’en Moll era que  tothom estigués content de conviure. Però aquí el murri es menjava l’innocent, perquè arribava a la conclusió que el món no tenia adob, ni el de dintre ni el de fora. L’últim que em va dir va ser: “No em fa por morir. Ni hi penso ni em fa por. És igual, ja vindrà, un dia o altre ha de venir” (pàg.223-224)

Tot aquest paràgraf ve a compte amb el que està passant aquest dies agost/setembre de 2023 on des de València i les Illes amb governs del PP i Vox estan menyspreant el català de totes les maneres possibles. Potser tots ells no ha sentit parlar mai d'Antoni M.Alcover i Francesc de Borja Moll i el seu Diccionari. Aquests polítics maldestres afortunadament passaran a l' oblit, però l’obra de Moll seguirà o això esperem.