Salta al contingut principal

'I si suprimim els partits polítics?'

 





El partits polítics son una eina imprescindible entre la ciutadania i l'engranatge del Estat. Una societat sense partits polítics, no pot ser mai una democracia. Els partits polítics han d'expressar la diversitat d'opcions de la societat. El problema és quant  aquests partits polítics és transformen en màquines electorals, on la obediència al líder deixa fora de joc qualsevol que posi en qüestió al líders i la seva maquinària. A més, el nostre sistema de partits, al ser amb llistes tancades fa encara més difícil la diversitat dins del mateix partit. No hi ha connexió entre els candidats escollits per el partit i el seu electorat, perquè l'obediència cega al partit deixa sense possibilitats de relació entre el candidat i els electors. Hi ha una altra qüestió, els partits polítics son màquines de feina per els seus partidaris, que des de molt joves entrant a formar part d'aquesta maquinària. Els defectes i virtuts d'una societat és reflecteixen també en els partits. En un món tant complex com el què vivim, els partits polítics tenen dificultats per aclarir el seu missatge. Les ideologies és difuminen, tots volen els vots d'unes classes socials cada vegada més difuminades. La seva retòrica i la sobredimensió en els mitjans fan que no siguin font d'exemple ciutadà. La desconfiança és molts gran "segons l'últim Eurobaròmetre a Espanya el 90% de la població desconfia de les formacions polítiques" (Ara.cat). L'absurd, és que la ciutadania segueix votant els mateixos partits polítics -especialment, la dreta extrema- facin el que facin. A l'esquerra, hi ha més gent que s'absté o fa transvasament de vot a altres opcions. 

La creixen onada de l'extrema dreta, permet constatar que la gent no té memòria. Perquè a Espanya des de 1939 fins el 1988, l'extrema dreta va governar destruint tot els que no era la seva ideologia nacional catòlica. Durant molt de temps el PP havia incorporat a l'extrema dreta, ara, s'han desenganxat de la matriu què els va donar de menjar i volen tornar al passat en un exercici de desmemoria i falsedat, el pitjor és que molta gent s'ho vol creure. Això si, sempre amb la bandera espanyola!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...