Política i societat

  Entrevista de Carla Turró amb Jordi Mir El partits polítics son una eina imprescindible entre la ciutadania i l'engranatge del Estat. Una societat sense partits polítics, no pot ser mai una democracia. Els partits polítics han d'expressar la diversitat d'opcions de la societat. El problema és quant  aquests partits polítics és transformen en màquines electorals, on la obediència al líder deixa fora de joc qualsevol que posi en qüestió al líders i la seva maquinària. A més, el nostre sistema de partits, al ser amb llistes tancades fa encara més difícil la diversitat dins del mateix partit. No hi ha connexió entre els candidats escollits per el partit i el seu electorat, perquè l'obediència cega al partit deixa sense possibilitats de relació entre el candidat i els electors. Hi ha una altra qüestió, els partits polítics son màquines de feina per els seus partidaris, que des de molt joves entrant a formar part d'aquesta maquinària. Els defectes i virtuts d'una s...

  La democràcia com sistema d'eleccions del representants de la ciutadania, té cada quatre anys -normalment-, el seu moment per fer-se visible. El candidats és presenten com a venedors de fum. Les sobreactuacions, la retòrica buida, el missatge convertir en eslògan, fàcil de empassar-ho, i les TV i falques radiofòniques donant-nos la tabarra durant dos setmanes, que és fan llarguíssimes. En mig les enquestes interessades. Cadascú parla com si les altres opcions no existeixin. Cap parla de  pactes, perquè somien en victòries absolutes i això ja ha passat a la història. Les estratègies electorals consisteixen a desacreditar al rival, ells son l'autèntica opció i la garantia que tot allò que es promet, es farà realitat com si fos un conte de fades. I si, la democracia no és anar a votar cada quatre anys, és molt més, però amb les maquinaries dels partits polítics, buiden el sentit del què ha de ser, un govern al servei de la ciutadania i com aquesta fiscalitza el què han promès. ...

  "Catalunya és un país que sempre sembla tenir una gran quantitat de persones capacitades per a servir. L’experiència em porta a creure, però, que aquesta abundància de persones útils és un pur miratge, ocasionat pel fet que som pocs i sistemàticament malavinguts. Com que hi ha tantes persones que a cada moment pretenen i consideren que val més ser cap d’arengada que cua de lleó, fa l’efecte que el país és un planter de gent d’una importància autèntica*."

  La vinyeta d'en Ferreres dona en la diana dels debats sobre l'informe PISA a Catalunya. Hem passat de ser líders a baixar a l'infern. Però, això te fàcil solució, ingressa a les joventuts del partits, per anar creixent professionalment, fins arribar a ministre o  ambaixador, si molts ho fan, perquè la resta? Res més cal dir si senyor a les reunions.

  He començat a rebre el correu de propaganda electoral del meu municipi. De moment he rebut tres candidatures. En un, en diu que voti a la Dolors. En la fotografia del seu equip, hi ha sobretot somriures. Es veu a la fotografia de la candidata un somriure una mica forçat. Però és el què te quant et poses davant de la càmera. Segur que el fotògraf  li ha dit somriu -lluïsss-. Almenys sé quina cara te la que vol fer d'Alcaldessa. No ho tindrà gens fàcil. L'altre candidat és el Miquel (Miki). La seva propaganda és molt casolana. Però si vas a la seva pàgina web -en català i castellà-, allà hi trobés de tot. Com s'acostuma a fer en aquest últims temps, els infinitius es fan omnipresents. Un esbós de somriure amb els braços plegats intenta transmetre naturalitat. A la seva carta de presentació -pàgina web- diu:  " XXX deixar de prometre, deixar de banda els partits que miren a la dreta i a l’esquerra ". Vol dir què son apolítics? Populisme?   L'altra candidat port...

  E n menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics. Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públ...

  S ort que la companya electoral s’acaba. Masses opcions per tant minúscules diferències entre ells. Necessitaríem una mena de eina com el càlcul infinitesimal, per esbrinar quines diferència existien entre els grups afins. Almenys hi ha un grup, que té esperit de diferenciar-se de la resta. El seu lema seria com “Vull ser President de la Generalitat, per dir que la Generalitat és una merda”. Coherència no hi ha, però malgrat això, les enquestes li donen 6 0 7 escons. Es el què té viure en un món tan desequilibrat. La gent, almenys  una part, vol solucions màgiques. Vol culpables. Vol tindrà algú que dir-li que és per culpa seva que ell està així.  Un del errors del independentisme, ha sigut desentendre's d’aquestes grups. A l’era Pujol –el polític més influent del segle XX, a Catalunya-, tractava de apropar-se, ho intentava. Però ara, no és el cas. I ja saben que si no conrees aquestes vots, aniran algú que si vol apropar-se. És més, alguns han ...

  Falta una setmana per anar a votar. Ningú es creu els eslògans de campanya. Tots tant primaris i simplistes que dona llàstima. Qui són aquest genis de campanya? El lema de ERC diu alguna cosa, massa genèric, no promet res, cap acció, concreta. Sembla una obvietat això de estar al costa de la gent, se suposa que el partits estan per servir a la societat, però no són més que màquines de poder. El seu líder vicari, Aragonés, porta un posat gens revolucionari, malgrat el puny tancat.  La fotografia es simpàtica, transmet "naturalitat" i un posat modern, amb l'arracada un primer pla. El lema, també, és força  esquemàtic, fer i ser dos conceptes  que exemplificant una manera de pensar, una barreja de pragmatisme (fer) i fe nacional (ser). Però això, potser m'ho estic inventant. Al PSC, s'han lluït amb el cartell. La fotografia és la del carnet de identitat. Un posat de bon jan que mai ha trencat un plat. I l'eslògan d'una simplicitat extrema. El què h...