Això dels Joc Olímpics s'ha està convertint en un guerra de banderes hi on l'onada patriòtica dels periodistes que narren les gestes és cada vegada més insofrible. De fet escoltant-los, sembla que l'or olímpic està a tocar a cada prova. Resulta curiós, què esports què la TV no retransmet mai -veure imatge-, a l'hora de la cita olímpica, fan uns desplegament per cantar la excel·lències d'aquests esports. De moment la delegació espanyola -el nom sona a burrocràcia d'allò més rància- ha obtingut un meritori 35ª posició al medaller amb 1 de plata i dos de bronze. Sort que Nadal-Alcaraz no han guanyat l'or al tennis, perquè sinó la testosterona patriòtica tindria nivells olímpics... uff!
Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada