Salta al contingut principal

Els rendistes s'atrinxeren a casa seva!

 


Ahir, a Barcelona hi va haver una gran manifestació contra la precarietat dels lloguers. L’habitatge és avui, el primer problema objectiu per la gent. Al  fons d’aquest problema hi ha un altre estructural, el sous baixos i el treball precari. Aquesta combinació i la manca de inversió de les Administracions per fer i promoure habitatge social crea les condicions que l’habitatge sigui avui un refugi per els petits inversos, també els grans, esclar.

Com molta gent, van començar a viure de lloguer. Amb els temps,  vàrem comprar un pis, començava el conte de la lletera. El venies per el doble que t’havia costat i podries comprar un pis més gran, o millor situat. I això, ho hem fet molta gent. Eren temps on el tipus de interès era del 14%. Hi ha una generació de persones que ens vàrem aprofitar d'allò de la meritocràcia. Hi havia la sensació que comprar un habitatge era una solució ideal. Amb l’explosió de la bombolla immobiliària, tot allò va quedar-se estancat. El sous no han parat de baixar, l’habitatge a agafat uns preus extraordinaris. I el lloguer, una opció per aquells que no han pogut estalviar perquè no hi ha marge amb els sous i el futur no s'albira res de bo.

L’Estat i les Administracions no ha fet una part de la seva feina. Posar a l'abast de la gent habitatge digne. Els terrenys, els materials, la mà d’obra, i tots aquells que tenen a veure a el negoci del habitatge, ha fet que els preus siguin imparables. L’habitatge s’ha convertit en una demanda inelàstica. Hi ha l’estoc d’habitatge que hi ha i el preu no pot més que pujar, perquè tothom vol viure precisament allà. El problema és que anar a cercar més lluny habitatge genera a la vegada un augment dels preus. A més no ajuda les infraestructures de mobilitat. Si vius a Sabadell, per exemple, anar a Barcelona en tren, pot ser un calvari. 

El problema dels clams reivindicatius, és que volen miracles instantanis. Si els meus pares, per posar un exemple, en donen el pis –més enllà d’haver pagat els impostos de successions o donacions-, perquè tindria que llogar-lo? Una part dels pisos estan en mans de particulars. Son ells el problema? Perquè no les Administracions? O perquè no les constructores? O els Ajuntaments i els plans urbanístics? Sembla que hi ha molta gent que és pensa que li tenen que reglar un pis per ser bona persona. Hi ha solucions? Si, però no seran immediates. Cal que les Administracions facin la seva feina i cal que la ciutadania voti en conseqüència segons les polítiques d’habitatge que tinguin. No val focalitzar el problema amb els propietaris de pisos. Perquè tindria que llogar-lo si no estic interessat? Converteix això en un rendista? Rendista també son els que tenen paquets d’accions d’empreses constructores, però sembla que ningú diu res. Hi ha un problema molt greu amb a l'habitatge, però també molta demagògia. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.