Ahir, a Barcelona hi va haver una gran manifestació contra la precarietat dels lloguers. L’habitatge és avui, el primer problema objectiu per la gent. Al fons d’aquest problema hi ha un altre estructural, el sous baixos i el treball precari. Aquesta combinació i la manca de inversió de les Administracions per fer i promoure habitatge social crea les condicions que l’habitatge sigui avui un refugi per els petits inversos, també els grans, esclar.
Com molta gent, van començar a viure de lloguer. Amb els temps, vàrem comprar un pis, començava el conte de la lletera. El venies per el doble que t’havia costat i podries comprar un pis més gran, o millor situat. I això, ho hem fet molta gent. Eren temps on el tipus de interès era del 14%. Hi ha una generació de persones que ens vàrem aprofitar d'allò de la meritocràcia. Hi havia la sensació que comprar un habitatge era una solució ideal. Amb l’explosió de la bombolla immobiliària, tot allò va quedar-se estancat. El sous no han parat de baixar, l’habitatge a agafat uns preus extraordinaris. I el lloguer, una opció per aquells que no han pogut estalviar perquè no hi ha marge amb els sous i el futur no s'albira res de bo.
L’Estat i les Administracions no ha fet una part de la seva feina. Posar a l'abast de la gent habitatge digne. Els terrenys, els materials, la mà d’obra, i tots aquells que tenen a veure a el negoci del habitatge, ha fet que els preus siguin imparables. L’habitatge s’ha convertit en una demanda inelàstica. Hi ha l’estoc d’habitatge que hi ha i el preu no pot més que pujar, perquè tothom vol viure precisament allà. El problema és que anar a cercar més lluny habitatge genera a la vegada un augment dels preus. A més no ajuda les infraestructures de mobilitat. Si vius a Sabadell, per exemple, anar a Barcelona en tren, pot ser un calvari.
El problema dels clams reivindicatius, és que volen miracles instantanis. Si els meus pares, per posar un exemple, en donen el pis –més enllà d’haver pagat els impostos de successions o donacions-, perquè tindria que llogar-lo? Una part dels pisos estan en mans de particulars. Son ells el problema? Perquè no les Administracions? O perquè no les constructores? O els Ajuntaments i els plans urbanístics? Sembla que hi ha molta gent que és pensa que li tenen que reglar un pis per ser bona persona. Hi ha solucions? Si, però no seran immediates. Cal que les Administracions facin la seva feina i cal que la ciutadania voti en conseqüència segons les polítiques d’habitatge que tinguin. No val focalitzar el problema amb els propietaris de pisos. Perquè tindria que llogar-lo si no estic interessat? Converteix això en un rendista? Rendista també son els que tenen paquets d’accions d’empreses constructores, però sembla que ningú diu res. Hi ha problema molt greu, però també molta demagògia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada