Salta al contingut principal

Auschwitz i l'extrema dreta (I)

 



"Europa commemora aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament de l'antic camp de concentració i d'extermini nazi d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945. L'expansió de l'extrema dreta al continent, la invasió russa d'Ucraïna i l'atac d'Israel contra Gaza en marquen l'aniversari." (Ara.cat, 26/1/25)

Des de la "Fundación Fransciso Franco" és parla que el dictador va salvar la vida de miles de jueus. Aquesta afirmació és més una apologia del dictador, que no pas una dada històrica. La dreta extrema (PP) mai ha condemnat el règim anterior a la democracia, entre altres raons de pes perquè bona part dels integrants de la formació anterior al PP, Alianza Popular, havien sigut ministres de Franco. Que existeixi una fundació legal amb el nom del dictador diu molt poc del règim democràtic que va sortir. De fet, el franquisme va infectar totes les capes de l'Administració del Estat. Avui, son els hereus d'aquell franquisme qui enarbora la bandera predemocràtica. Vox i PP son versions del llegat franquista. 

Fent una mica d'història:

"P. Entonces, ¿cuál se podría concluir que fue la conducta del régimen con los judíos en el marco de la guerra mundial?

R. No fue el ejemplo de altruismo humanitario y generoso que el franquismo difundió a partir de 1945 con un interés propagandístico y como vía para superar la condena al ostracismo que superaron los aliados por su proximidad hacia el eje germano-italiano. No hay fundamento real para esa leyenda de "Franco, salvador de los judíos". Nosotros, incidiendo en los estudios de José Antonio Lisbona, Alejandro Baer o de Rother, creemos que el régimen no fue el salvador de los judíos omnipresente y humanitario porque, cito a Lisbona, "no agotó todas las posibilidades en su mano", y si verdaderamente hubiera sido así, la cifra de judíos salvados por el franquismo se habría multiplicado por varios dígitos.

En la primera etapa, además, cuando Ramón Serrano Suñer, ministro de Exteriores y cuñado de Franco, fue el factótum de la diplomacia española, tenemos constancia por documentación de que se decretó lo que él llamaba "una actitud pasiva" ante la legislación discriminatoria que las autoridades alemanas o sus aliadas dictaron contra los judíos en toda Europa. Y eso incluía a los nacionalizados españoles. Es decir, había una dejación de funciones clara. Esto es cierto, pero no cabe afirmar el otro extremo: que la conducta llevada a cabo, ni siquiera en la época de Serrano Suñer, fuera una muestra de colaboración plena, meditada, consciente.

P. Entre ambos extremos está la verdad...

R. La política franquista ante el Holocausto tuvo estas motivaciones contradictorias, fue muy variable y reflejó también expresiones contrapuestas que recibió del bando alemán y del aliado. Por eso se registran episodios de flagrante cooperación por pasividad con las autoridades genocidas, pero de repente aparecen coyunturas de inesperada ayuda eficaz hacia los judíos sefardíes y no sefardíes.

Hubo una política de inmigración en la frontera de acogida y permiso de tránsito por España que fue ventajosa y crucial en algún momento, sobre todo a partir de 1942, cuando ya se sabe que el Holocausto está en marcha. Finalmente hubo, y eso es lo que más discutimos, un amplio margen de maniobra para la actuación personal de los diplomáticos en cada uno de sus destinos. El resultado de todo esto es que al menos 35.000 judíos escaparon de la muerte pasando por la frontera española, y como mínimo otros 8.000 salvaron la vida en Europa gracias a la tutela diplomática. Son cifras enormes que con mucho superan las de cualquier otro país, incluidos los aliados*."

PD: La "cooperació passiva" es convertia en activa si era, república i exiliat. Perquè llavors, el destí dels espanyols era els camps nazis, tal com ho explica Montserrat Roig al seu llibre: Els catalans als camps nazis*.  


*https://www.elespanol.com/el-cultural/historia/20220205/enrique-moradiellos-franco-judios-holocausto-cualquier-aliado/647685640_0.html

Enrique Moradiello, Santiago López Rodríguez, César Rina Simón. El holocausto y la España de Franco. Colección Noema. Turner . Madrid, 2022.

*Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis.  Llibres a L'Abast 439. Introducció de Rosa Toran. Presentació d'Artur London. Edicions 62. Barcelona, 2ª ed. 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...