Avui el futbol és o vol ser un negoci. Afició i directives no calen anar plegats. Chen Yansheng s'ha venut una part de les accions a una altre empresa. I les empreses volen rentabilitat. No sé si l'Espanyol pot ser un pou de rentabilitat. La imatge de Chen en el seu vestuari estil Mao, donava un efecte molt exòtic, perquè en el meu record l'Espanyol era l'equip de referència de una tieta meva i el meu cosí, que anaven al Camp antic del Espanyol, el camp de Sarrià. Vaig anar amb el meu cosí a veure un partir de futbol a aquell camp. No recordo amb qui va jugar. Però recordo la sensació del equip, l'emoció que transmetia la gent. Eren temps de Daniel Solsona, de Cayetano Ré i companyia. Era una altre època. Calia tenir molta fe per no ser del Barça. Malauradament, ells ja no poden veure res de això, els canvis en el món del futbol. Quan parlem del aficionats, i els seus sentiments envers d'uns colors triats per ells, xoquen en estructures empresarials, i potser, mentre l'equip guanya, no hi ha cap problema, però quan l'equip té que barallar-se cada any per no baixar de categoria, llavors, tothom mira a la graderia on estan els directius. Avui, Barça i Madrid, son nominalment, equips on l'afició -els socis- son el propietaris, però això és una ficció amable, perquè per ser-hi directiu, cal tenir molts milions, en el cas del Madrid, multimilionari. Així, que la passió per l'equip persisteix, però cal recordar que qui juga son gent que no té res a veure en la gent que el veu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada