Passa al contingut principal

Diada de l' 11 de Setembre (I)

 



Avui és la festa Nacional de Catalunya. Una festa què té origen en aquest mateix dia però de 1714, quan Barcelona "va capitular davant les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick. La resistència va durar tretze mesos*".

"Uns 39.000 soldats borbònics assetjaven la ciutat, defensada per 5.400 resistents, la major part dels quals formaven part de les companyies de la Coronela a càrrec dels gremis. A la resta del territori els borbònics disposaven d'uns 47.000 homes, mentre que els austriacistes en tenien uns 13.000. L'11 de setembre la lluita va ser especialment intensa al quarter de Mar, en un cos a cos als carrers i a les cases properes a la muralla. El jaciment del Born en dona testimoni. El conseller Rafael Casanova va caure ferit i el comandant Villarroel, també ferit, decidí capitular a les dues del migdia."

A l'obra de Albert Sánchez Piñol, Victus dona idea de la transversalitat a l'hora de defensar les institucions catalanes, inclòs el tinent coronel Martí Zuviría, el personatge central d'aquesta novel·la.

Al llarg del temps, la memòria que queda és sempre la dels vencedors. Però, sempre hi ha reductes de resistència. Veus que reivindiquen allò que s'ha perdut, però que gràcies a aquesta rememoració del passat, s'edifica  un altre cop una mitologia que es viva i que cal revifar-la. 

Alguns dels noms que han fet possible la supervivència del 11 de Setembre al llarg del temps:

"(...), mentre que Antoni de Capmnay el 1809, a l'espai de llibertat a les Corts de Cadis, evocà el sistema constitucional català abolit per Felip V: "En fin, era el país que tenía una Constitución, la cual, por los nudos con que estaba ligada, era por sí misma indisoluble. Y así perseveró, invulnerable hasta que las armas (...) de Felipe V la derribaron con mayor poder, por aquel derecho de conquista que se atribuyó con la guerra de Sucesión".

* VVAA, sota la direcció de Borja de Riquer. La memòria dels catalans. Edicions 62. Barcelona, 2025. 
-Article: L'Onze de Setembre de 1714, de la desfeta a la Diada, de Joaquim Albareda (pàgs. 55-59)

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...