Salta al contingut principal

La moda contra el sentit comú

 



 080 Barcelona Fashion, ofereix en primícia estampes tant acolorides con les què es pot veure a la fotografia. En la fotografia 1, veiem com el cos de la dona, s'exhibeix sense pudor. Una preanorèxica, amb tot el que això significa. Estem parlant de moda, un terreny on els marges de benefici son molt importants, el cas de Inditex és paradigmàtic. Fa molt de temps que s'ha parlat de normalitzar el cos de les persones que fan la desfilada en aquests jornades de moda. Però, pel que sembla la normalització vol dir una figura esquelètica, potser a mi no m'ha agrada aquest tipus de cos. Si ets prima i andrògina, pots tenir futur en el món de la passarel·la. 

La segona fotografia encara és més inquietant, que ja es dir. Li tinc que preguntar a meu psicòleg que és més Lacanià que no pas neoconstructivista, que vol dir anar disfressat un adult amb un pijama infantil? El complement del barret encara dona més inquietud al home de la fotografia. Pel que sembla, aquestes disfresses no son per la gent corrent, cap ni un s'ha la posaria ni que fos de gratis o potser si, com diu el tòpic, hi ha gent per tot.  La idea fonamental dels creadors de moda és que algun/a estrella, sigui del ordre que sigui, s'ha la posi. Quan més estrambòtica millor, més parlaran de tu, què és del que es tracte. 


El clown i l'investigador privat


Més valdria que aquest genis de la moda posessin una mica més seny i sentit de la realitat per vestir a la gent corrent, i no afalagar el seu instint creatiu amb posades en escena que dona idea de la llunyania on viuen i que pel que sembla se senten tan còmodes dins de la gent amb diners, objectiu d'aquest mostrari d'horrors.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.