Passa al contingut principal

La nit més fosca (1939-1975)

 



(...). L'havien dut de la frontera a Barcelona fortament emmanillat, el dia 3; però fins el 8 no h va saber, com ningú a Barcelona fora dels qui estaven en el secret. Aquell dia i l'endemà intentà diverses vegades entrar al castell de Montjuïc; tot inútil. A les set del vespre del 10 el pogué veure per fi, darrera els barrots d'una reixa, a tres metres de distància: "Estava molt trinqui; en va parlar amb la seva veu clara de sempre". Dos dies després el veié altra vegada; l'havien deixada entrar en el calabós. Ell l'abraçà, ella sanglotava, ell l'encoratjava; a penes podia tenir-se en dret a causa de les ferides de l'esquena i de les cames que li havien fer durant els interrogatoris: "Ja tinc cinquanta-vuit anus", li va dir, "¿quina mort més bonica hauria pogut somniar mai?" El 14 al dematí hi hagué el consell de guerra; a ella no li van deixar entrar, s'estava a la porta. A les onze, els oficials començaven a sortir; un d'ells era el defensor. que li digué: "És el més tranquil de tota la sala; ens avergonyeix a tots amb la seva serenitat". A les nou del vespre el defensor es presentà al pis on les monges vivien recollides: "Faci preparar l'enterrament". Ella volgué pujar altra vegada a Montjuïc; no tenia autorització, hi  entrà de totes passades. Ella va treure el cap per la lluerna del calabós: "Nena, ¿on vas? ¿Què véns a fer en aquestes hores?" Perquè ja era prop de mitjanit. Quan ella li digué que volia abraçar-lo per última vegada, replicà estranyat: "Però si això hagués de ser tot seguit, m'haurien posat en capella". Un carceller digué aleshores: "Aviat li llegiran la sentència". (...) Ja el nou dia, 15 d'octubre, apuntava sobre la mar; a dos quarts de set fou afusellat en els fossats del vel castell. S'havia descalçat per tocar amb els peus aquella terra per la qual moria*." (...)" [pàgs. 7-8]


Aquest fragment, de la novel·la de Sales, expressa millor que cap disquisició la repressió del règim de Franco. Fa cinquanta anys de la seva mort física, però avui, sembla més viu que mai. I això és una anomalia per tota la societat i per la democracia. Per cert, Franco odiava els comunistes tant com els jueus, sembla que alguns no se'n volen  en recordar. I si, hi havia  simulacres de judicis sumaríssims, tortures, afusellaments, i muntanyes de mentides.

 

*Joan Sales. El vent de la nit. 3ª ed. Club Editor. Barcelona, 1983.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...