(...). L'havien dut de la frontera a Barcelona fortament emmanillat, el dia 3; però fins el 8 no h va saber, com ningú a Barcelona fora dels qui estaven en el secret. Aquell dia i l'endemà intentà diverses vegades entrar al castell de Montjuïc; tot inútil. A les set del vespre del 10 el pogué veure per fi, darrera els barrots d'una reixa, a tres metres de distància: "Estava molt trinqui; en va parlar amb la seva veu clara de sempre". Dos dies després el veié altra vegada; l'havien deixada entrar en el calabós. Ell l'abraçà, ella sanglotava, ell l'encoratjava; a penes podia tenir-se en dret a causa de les ferides de l'esquena i de les cames que li havien fer durant els interrogatoris: "Ja tinc cinquanta-vuit anus", li va dir, "¿quina mort més bonica hauria pogut somniar mai?" El 14 al dematí hi hagué el consell de guerra; a ella no li van deixar entrar, s'estava a la porta. A les onze, els oficials començaven a sortir; un d'ells era el defensor. que li digué: "És el més tranquil de tota la sala; ens avergonyeix a tots amb la seva serenitat". A les nou del vespre el defensor es presentà al pis on les monges vivien recollides: "Faci preparar l'enterrament". Ella volgué pujar altra vegada a Montjuïc; no tenia autorització, hi entrà de totes passades. Ella va treure el cap per la lluerna del calabós: "Nena, ¿on vas? ¿Què véns a fer en aquestes hores?" Perquè ja era prop de mitjanit. Quan ella li digué que volia abraçar-lo per última vegada, replicà estranyat: "Però si això hagués de ser tot seguit, m'haurien posat en capella". Un carceller digué aleshores: "Aviat li llegiran la sentència". (...) Ja el nou dia, 15 d'octubre, apuntava sobre la mar; a dos quarts de set fou afusellat en els fossats del vel castell. S'havia descalçat per tocar amb els peus aquella terra per la qual moria*." (...)" [pàgs. 7-8]
Aquest fragment, de la novel·la de Sales, expressa millor que cap disquisició la repressió del règim de Franco. Fa cinquanta anys de la seva mort física, però avui, sembla més viu que mai. I això és una anomalia per tota la societat i per la democracia. Per cert, Franco odiava els comunistes tant com els jueus, sembla que alguns no se'n volen en recordar. I si, hi havia simulacres de judicis sumaríssims, tortures, afusellaments, i muntanyes de mentides.
*Joan Sales. El vent de la nit. 3ª ed. Club Editor. Barcelona, 1983.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada