Política i societat

  En un país normal, no caldria recordar que fa 85 anys del afusellament de l'expresident Companys (1940). " Això és important, perquè corrobora la documentació que ja es coneixia que demostrava que l'excarceració de Companys i el lliurament a la policia espanyola no va ser decisió dels alemanys, sinó fruit d'una demanda espanyola, i que no va ser una decisió solament policial, sinó resultat d'una ordre política des de les més altes instàncies de l'estat franquista*". Una de les victòries del franquisme, posterior a la mort del traïdor Franco, va ser un silenci còmplice, una amnèsia col·lectiva que anava molt be per aquells que s'havien aprofitat del règim anterior. Ara, quan torna la extrema dreta, cal reivindicar encara la figura de Companys, assassinat de manera vil i miserable com van ser tots aquells que van fer-ho possible.   

  A vui hi ha la cimera hispano-francesa a Barcelona. Això no tindria massa transcendència, sinó fos perquè des de el Govern de Sánchez, han dit que el procés s’ha acabat. Per això hi ha convocada una manifestació del independentisme per contradir les paraules del executiu. Sembla que no som capaços de posar-nos d’acord, excepte, en la reacció, som reactius, potser no tenim més que això. Des de primeres hores s’han concentrat al costat de la cimera al MNAC a Montjuïc, cents de manifestants. Potser la premsa de Madrid, dirà que ha punxat el independentisme, però ja s’ha sap que si fossin un milió, no sortiria a la premsa.  Junqueras ha tingut que sentir com l’escridassaven, al igual que Sánchez al arribar al MNAC per la cimera. És evident que en el sí del independentisme hi ha una fractura emocional i política de molt difícil solució. Carles Riera ha dit a propòsit de l’escridassada: "Diferències, totes. Però no ens confonguem d'enemic". Val a dir que no hi ha enemics, per...