Política i societat

  La França republicana li regla a l'emèrit Juan Carlos, per un llibre de memòries, oxigen en forma de premi de consolació. El personatge racionalitza la seva situació " Nadie es profeta en su país ". El cleptòman reial, pretén rentar-se la cara. Hi ha una legió de aduladors per fer la feina bruta. L'hereu de Franco no vol una sortida discreta, vol reivindicar-se. Segons ell, tot el que ha fet és per Espanya. Un clàssic. No penso llegir el llibre, perquè els fets que he viscut en donen una perspectiva que difícilment, el llibre podrà desmentir. El CNI ha de tenir una carpeta amb molta informació, tant de la seves aventures extramatrimonial o el sainet de la Corina Larsen, i els milions que l'emèrit va reglar i que desprès volia recuperar. A més d'altres transferències il·legals. Potser d'ací cinquanta anys s'obrin els arxius secrets i veurem l'altre cara d'un rei mentider, i el pitjor un cleptòman reial que sabia que fes el que fes no li passar...

  En un país normal, no caldria recordar que fa 85 anys del afusellament de l'expresident Companys (1940). " Això és important, perquè corrobora la documentació que ja es coneixia que demostrava que l'excarceració de Companys i el lliurament a la policia espanyola no va ser decisió dels alemanys, sinó fruit d'una demanda espanyola, i que no va ser una decisió solament policial, sinó resultat d'una ordre política des de les més altes instàncies de l'estat franquista*". Una de les victòries del franquisme, posterior a la mort del traïdor Franco, va ser un silenci còmplice, una amnèsia col·lectiva que anava molt be per aquells que s'havien aprofitat del règim anterior. Ara, quan torna la extrema dreta, cal reivindicar encara la figura de Companys, assassinat de manera vil i miserable com van ser tots aquells que van fer-ho possible.   

  A vui hi ha la cimera hispano-francesa a Barcelona. Això no tindria massa transcendència, sinó fos perquè des de el Govern de Sánchez, han dit que el procés s’ha acabat. Per això hi ha convocada una manifestació del independentisme per contradir les paraules del executiu. Sembla que no som capaços de posar-nos d’acord, excepte, en la reacció, som reactius, potser no tenim més que això. Des de primeres hores s’han concentrat al costat de la cimera al MNAC a Montjuïc, cents de manifestants. Potser la premsa de Madrid, dirà que ha punxat el independentisme, però ja s’ha sap que si fossin un milió, no sortiria a la premsa.  Junqueras ha tingut que sentir com l’escridassaven, al igual que Sánchez al arribar al MNAC per la cimera. És evident que en el sí del independentisme hi ha una fractura emocional i política de molt difícil solució. Carles Riera ha dit a propòsit de l’escridassada: "Diferències, totes. Però no ens confonguem d'enemic". Val a dir que no hi ha enemics, per...