Salta al contingut principal

El independentismo ignorante

El excelente programa de Manel Fuentes, El matí en Catalunya Ràdio, ha entrevistado a Joan Laporta en su vertiente política. Su ignorancia de lo que es la política es suprema. Todos los problemas se disolverán ante la palabra mágica a la que se aferra: independencia. Con un mensaje tan primario ha sido capaz de arrancarle a ERC cuatro diputados en la próxima legislatura catalana. Sus bases son los descontentos de ERC que quieren el movimiento por el movimiento, la agitación como un fin en sí mismo, mientras que ERC se comportaba como un movimiento asambleario parecía que todo iba en la buena dirección, pero su entrada en el gobierno, acabó con ese asambleísmo suicida. Y con ello, la frustración de una militancia próxima a los antisistema. El sueño de un independentismo instantáneo se fue diluyendo como un terrón de azucar en una taza de café, y su excitación les ha llevado a buscar un producto de la mano de un ilusionista llamado Laporta. Éste como sabe que no tiene capacidad de influenciar en nada en la política -¡menos mal !-, podrá seguir sus discursos demagógicos. Mientras pueda mantener esa ilusión, podrá mantener a una militancia sobreexcitada. Motivos de agravio no le faltarán, sean estos reales o imaginarios. Sin embargo, que personajes como Laporta o alguien que estuvo a punto de entrar en el Parlament como Anglada y que probablemente tendrá un papel significativo en las próximas elecciones municipales, indican un problema de carácter grave en la política. Son oportunistas, demagógos y sienten un desprecio profundo por lo que significa la política que es el instrumento mas importante para llevar a cabo la conviencia en un mundo complejo, multilateral y lleno de incertidumbre.





Por cierto, el programa de ayer de Antoni Soler a Polònia fue notable, especialmente su parodia de un tripartito que como los músicos del Titanic apuraban los últimos instantes antes del naufragio.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...