Política i societat

      Aquesta imatge  correspon a una desfilada de nens i nenes del col·legi Divino Pastor (privat-concertat), disfressats de legionaris, no som a carnestoltes, sinó estem en Setmana Santa a Màlaga. La premsa patriòtica deu estar en extàsi el veure la desfilada. Per descomptat, ací no hi ha manipulació ni rentat de cervell, com si fan a uns altres llocs. 

  Vargas Llosa arengant a les tropes, mentre Salvador Illa escolta amb molta atenció (2017) La mort de Mario Vargas Llosa  és una mort irreparable. Això si, queda la seva monumental obra. Antoni Bassas fa un comentari contingut i enraonat del seu perfil més polític. Diu Vargas Llosa en el seu discurs  d'acceptació del Nobel, el 2010: “No s’ha de confondre el nacionalisme d’orelleres i el seu rebuig a l’altre, sempre llavor de violència, amb el patriotisme , sentiment sa i generós d’amor a la terra on un veié la llum, on visqueren els seus ancestres i es forjaren els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i acudits que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la solitud. La pàtria no són les banderes ni els himnes, sinó un grapat de llocs i persones que poblen els nostres records i els tenyeixen de malenconia, la sensació càlida que, no importa on siguem, hi ha una llar a la qual podem tornar ”. Com bé diu Bassas, aquesta definic...

  Una de la avantatges del estiu, és que els esports agafant un aire global. Amb l’Eurocopa de futbol, els equips nacionals prenent el relleu els equips farcits de jugadors del món global. La febre nacional la cedeixo encantat els analistes de la reconeguda talla del ex president espanyol M.Rajoy. Així, mentre els gols nacionals és cantant com si fossin expressió d'essències pàtries, a partir d’agost els jocs olímpics a París, mostraran sense cap mena de dubte l'exaltació nacional-patriòtica. Banderes al vent i desprès venen amb la cantarella d’allò que no cal barrejar esport i política. Hi ha uns nivells de cinisme que marquen records mundials. I ho fan tots els països. 

  La malvada Suïssa, li denega al jutge patriòtic García-Castellón qualsevol  auxili judicial, perquè considera que les manifestacions del Tsunami Democràtic, no son terrorisme.   “La jurisprudència dels nostres tribunals ha considerat que les organitzacions criminals/terroristes inclouen, per exemple, les Brigades Roges italianes, l’ETA basca i la xarxa Al-Qaeda, però no les organitzacions que, utilitzant mitjans que no són actes de violència criminal, lluiten pel poder polític al país*” (Ara.cat). Malgrat que li diguin mil vegades que manifestar-se contra el govern i les sentències polítiques, no és terrorisme, aquest patriota seguirà en la seva cançó dolça per l'extrema dreta i els seus mitjans auxiliars. Ell volia saber on para Marta Rovira, perquè en la seva obsessió per trobar terroristes sota les pedres, és què va ser:  “la que més ràpidament va tuitejar el primer missatge de Tsunami, només va tardar tres minuts” (Ara.cat). Aquest és el cos del delicte pe...

  Avui, en el Ara.cat, tant l'editorial com l'article d'Esther Vera, directora del Ara, a la columna L'apunt, amb el títol " Política per una societat decent", apunta en la mateixa direcció. Assumir la realitat dels resultats electorals del 12-M. Per això, Pere Aragonès, fa un pas al costat, es a dir, dimiteix, i no agafarà l'acte de diputat al Parlament. Segurament, no era això el que volia, però la seva aposta -estil Sánchez- no li ha sortit gens bé. Què farà ERC? Te recorregut Oriol Junqueras com a líder d'ERC? Seria estrany que Aragonès marxes i Junqueras és mantingué a primera línia del partit. Perquè tant l'Editorial del Ara, com l'article de Esther Vera, demanen un canvi de lideratges. No és temps de nostàlgies, cal mirar al futur, amb nous lideratges i unes polítiques més clares amb estratègies realistes, sense perdre l'objectiu a llarg termini, la independència. L'estratègia de pactes no ha estat recompensada, però això no vol ...

  L’entrevista a Oriol Junqueras, a càrrec de Carla Turró (Ara.cat.23/4/24) comença amb una pregunta directa i la resposta que dona és una collonada: “ Si Esquerra guanya, a qui trucarà primer: al PSC o a Junts? Nosaltres amb qui volem pactar és amb Catalunya .” Tant difícil és donar una resposta que tingui sentit? Com la resposta ha estat evasiva, torna a la càrrega: “ Però amb qui se sentiria més còmode al Govern? ” La resposta torna a ser la grandiloqüència, buida de de concreció. En la seva resposta inclou un “Si guanyem amb majoria absoluta”. Com és possible aquestes respostes? En quin món viu Oriol Junqueres? És impropi d’un polític rebutjar la realitat.  L’entrevistadora vol alguna concreció i per això li llança la següent pregunta: I qui veu a prop de compartir aquests objectius? La resposta segueix el mateix guió, ni el PS ni Junts  son de fiar. Segons aquesta lectura están sols i no esperen res d’ells. Un altra pregunta  incòmode:   ...

  Cara somrient per sortir bé a la fotografia Justícia, mandats caducats, cúpules polititzades fins el  moll del os, corporativisme de la pitjor espècie, política per ajudar els amics. Segons Felip VI:" La independència de la justícia és essència de l’estat de dret. Tothom ha de preservar-la i respectar-la”. Escoltant aquestes frases buides, cal recordar les paraules de Montaigne quant deia: "Quantes coses ens serviren ahir d'articles de fe i que avui són simples faules*?"

  Santi i Javier Feijóo el moderat és lamenta dels excessos verbals del seu aliat i soci de coalició en diferents CCAA. Val a dir que això no preocupa gens a l'extrema dreta i tampoc al PP. Abascal fa de poli dolent mentre Feijóo farà de poli bo. Una comèdia dolenta per els perdedors de les eleccions generals, que encara no han sapigut acceptar. Sembla que la mala educació en política, també en altres àmbits de la vida, es valora positivament, o sinó preguntin a Ayuso, experta en fruita dolça.

  Des de el 1975 fins el 2021, ha plogut molt (això es un dir amb el canvi climàtic!), però amb l'àmbit de la política espanyola hi ha coses que no canvien. El què està passant a Catalunya, amb als independentistes, és tan actual, com la situació d'Espanya de fa 46 anys! Franco ja no hi és, però la seva ombra habità amb nosaltres! Si hi ha dubtes, pregunteu a Casado! També a Pedro Sánchez, que en la seva intervenció d'ahir, està entusiasmat per el mecanisme que la Generalitat ha creat per aixoplugar els funcionaris de la Generalitat. *El Perich, Diálogos entre el poder y el no poder, Ediciones de bolsillo, Editorial Laia. Barcelona, 1975

  Des de el 1975 fins el 2021, ha plogut molt (això es un dir amb el canvi climàtic!), però amb l'àmbit de la política espanyola hi ha coses que no canvien. El què està passant a Catalunya, amb als independentistes, és tan actual, com la situació d'Espanya de fa 46 anys! Franco ja no hi és, però la seva ombra habità amb nosaltres! Si hi ha dubtes, pregunteu a Casado! També a Pedro Sánchez, que en la seva intervenció d'avui, ha estat entusiasmat per el mecanisme que la Generalitat ha creat per aixoplugar els funcionaris de la Generalitat. El Perich, Diálogos entre el poder y el no poder, Ediciones de bolsillo, Editorial Laia. Barcelona, 1975

Des de el 1975 fins el 2021, ha plogut molt (això es un dir amb el canvi climàtic!), però amb l'àmbit de la política espanyola hi ha coses que no canvien. El què està passant a Catalunya, amb als independentistes, és tan actual, com la situació d'Espanya de fa 46 anys! Franco ja no hi és, però la seva ombra habità amb nosaltres! Si hi ha dubtes, pregunteu a Casado! El Perich, Diálogos entre el poder y el no poder, Ediciones de bolsillo, Editorial Laia. Barcelona, 1975  

  Des de el 1975 fins el 2021, ha plogut molt (això es un dir amb el canvi climàtic!), però amb l'àmbit de la política espanyola hi ha coses que no canvien. El què està passant a Catalunya, amb als independentistes, és tan actual, com la situació d'Espanya de fa 46 anys! Franco ja no hi és, però la seva ombra habità amb nosaltres! Si hi ha dubtes, pregunteu a Casado! El Perich, Diálogos entre el poder y el no poder, Ediciones de bolsillo, Editorial Laia. Barcelona, 1975

Des de el 1975 fins el 2021, ha plogut molt (això es un dir amb el canvi climàtic!), però amb l'àmbit de la política espanyola hi ha coses que no canvien. El què està passant a Catalunya, amb als independentistes, és tan actual, com la situació d'Espanya de fa 46 anys! Franco ja no hi és, però la seva ombra habità amb nosaltres! El Perich, Diálogos entre el poder y el no poder, Ediciones de bolsillo, Editorial Laia. Barcelona, 1975  

 

 Aquest diumenge, l’Ara, anava carregat d’articles interesants i molt suggerents. Al dietari de Vicenç Villatoro, parla sobre el paper de la negociació i el pacta envers de la lluita armada d’ETA. Planteja que els mètodes eren l’excusa per dissoldre els objectius: la independència. [Este domingo, el Ara, iba cargado de artículos interesantes y muy sugerentes. En el dietario de Vicenç Villatoro, habla sobre el papel de la negociación y el pacto contra la lucha armada de ETA. Plantea que los métodos eran la excusa para disolver los objetivos: la independencia.] Per en Josep Ramoneda, parla amb to dur, sobre culte i cultura, arran del espectacle a la Sagrada Família el 7 d’octubre. Es pregunta si l’Església pot fer el que ha fet, perquè malgrat tot, té encara un poder que mai ha tingut ni sembla que pot tenir la cultura i això s’explica per la connivència del poder amb l’Església. [Para Josep Ramoneda, habla con un tono duro, sobre culto y cultura, a raíz del ...

Avui no hi el el clàssic de futbol Barça-Madrid per ordre governativa. El govern no ha volgut que el estadi fos un altaveu contra la STS. No ha volgut veure el que no li agrada. I la forma més fàcil ha sigut apel•lar a la por. Tota mena d’excuses per no fer jugar el partit. La “L·liga de futbol professional” (LPF) conduït per un exaltat de la extrema dreta ha fet el treball per impedir-ho. I el Barça s’ha prestat al joc. El cant de sirena de la violència a Barcelona, ha estat el valsam per justificar la suspensió. ¡Enhoramala a tots! [ Hoy no hay el el clásico de fútbol Barça-Madrid por orden gubernativa. El gobierno no ha querido que el estadio fuera un altavoz contra la STS. No ha querido ver lo que no le gusta. Y la forma más fácil ha sido apelar al miedo. Todo tipo de excusas para no hacer jugar el partido. La "Liga de fútbol profesional" (LPF) conducido por un exaltado de la extrema derecha ha hecho el trabajo para impedirlo. Y el Barça se ha prestado al...