La mort de Mario Vargas Llosa és una mort irreparable. Això si, queda la seva monumental obra. Antoni Bassas fa un comentari contingut i enraonat del seu perfil més polític. Diu Vargas Llosa en el seu discurs d'acceptació del Nobel, el 2010:
“No s’ha de confondre el nacionalisme d’orelleres i el seu rebuig a l’altre, sempre llavor de violència, amb el patriotisme, sentiment sa i generós d’amor a la terra on un veié la llum, on visqueren els seus ancestres i es forjaren els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i acudits que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la solitud. La pàtria no són les banderes ni els himnes, sinó un grapat de llocs i persones que poblen els nostres records i els tenyeixen de malenconia, la sensació càlida que, no importa on siguem, hi ha una llar a la qual podem tornar”.
Com bé diu Bassas, aquesta definició val també per Catalunya. Però, malauradament, Vargas Llosa, va voler veure el nacionalisme bo ( nacionalisme espanyol), aquell que rebutja la diversitat lingüística atacant per terra, mar i aire amb missatges d'odi contra el català (nacionalisme dolent). La seva obra literària quedarà per sempre, mentre les seves dèries polítiques, son perfectament oblidables.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada