Passa al contingut principal

Pensant la setmana

 Aquest diumenge, l’Ara, anava carregat d’articles interesants i molt suggerents. Al dietari de Vicenç Villatoro, parla sobre el paper de la negociació i el pacta envers de la lluita armada d’ETA. Planteja que els mètodes eren l’excusa per dissoldre els objectius: la independència.

[Este domingo, el Ara, iba cargado de artículos interesantes y muy sugerentes. En el dietario de Vicenç Villatoro, habla sobre el papel de la negociación y el pacto contra la lucha armada de ETA. Plantea que los métodos eran la excusa para disolver los objetivos: la independencia.]

Per en Josep Ramoneda, parla amb to dur, sobre culte i cultura, arran del espectacle a la Sagrada Família el 7 d’octubre. Es pregunta si l’Església pot fer el que ha fet, perquè malgrat tot, té encara un poder que mai ha tingut ni sembla que pot tenir la cultura i això s’explica per la connivència del poder amb l’Església.

[Para Josep Ramoneda, habla con un tono duro, sobre culto y cultura, a raíz del espectáculo en la Sagrada Familia el 7 de octubre. Se pregunta si la Iglesia puede hacer lo que ha hecho, porque a pesar de todo, tiene todavía un poder que nunca ha tenido ni parece que pueda tener la cultura y esto se explica por la connivencia del poder con la Iglesia.]

La directora del Ara, Esther Vera, parla en el seu article, Gestió i veritat, tot explicant el llibre de Jordi Amat, El fill del xofer (Edicions 62), què comença amb una cita que diu així:

“ En aquest aspecte hi ha la clau de la nostra vella discussió: ¿per què, al nostre país, ningú no diu la veritat?”. El llibre de Jordi Amar retrata un personatge important de la transició, ell, ha ser qui va engegar TV3. El personatge era Alfons Quintà. 

[La directora del Ara, Esther Vera, habla en su artículo, Gestión y verdad, explicando el libro de Jordi Amat, El hijo del chofer (Edicions 62), que comienza con una cita que dice así:

"En este aspecto está la clave de nuestra vieja discusión: ¿por qué, en nuestro país, nadie dice la verdad?". El libro de Jordi Amar retrata un personaje importante de la transición, él, ha sido quien puso en marcha TV3. El personaje era Alfons Quintà.]

L’article medita sobre Catalunya, la transició, i com aquesta està plena de llums i sobretot ombres. Catalunya no era cap model, malgrat què es va tenir que reinventar tot. La dictadura havia trinxat totes les institucions: educació, cultura, llengua. La Generalitat de Pujol va tindrà que lluitar per fer-se un lloc en el escenari espanyol. 

[El artículo medita sobre Cataluña, la transición, y como ésta está llena de luces y sobre todo sombras. Cataluña no era ningún modelo, a pesar de que se tuvo que reinventar todo. La dictadura había triturado todas las instituciones: educación, cultura, lengua. La Generalitat de Jordi Pujol tendrá que luchar por hacerse un lugar en el escenario español.]


Las actuals lluites intestines entre ERC i Junts per Catalunya son un exemple del què no és pot permetre el independentisme. La mala gestió de la pandemia, el desgavell en el assumpte dels autònoms, una legislatura eterna i sense futur, tot això, representa un fracàs de la nostra autonomia. ¡No som millors què els de Madrid, per posar un exemple extrem!

[Las actuales luchas intestinas entre ERC y Junts per Catalunya son un ejemplo de lo que no se puede permitir el independentismo. La mala gestión de la pandemia, el desconcierto en el asunto de los autónomos, una legislatura eterna y sin futuro, todo ello, representa un fracaso de nuestra autonomía. ¡No somos mejores que los de Madrid, por poner un ejemplo extremo!]



En el vesant internacional, Trump, segueix la seva resistència per reconèixer la derrota. Com explica Sònia Sánchez, en el seu article sobre Trump, recollint la opinió de Faever – expert en ciencia política- : “A les 00.00 h del dia 20 de gener, Donald Trump deixarà de ser president i ho serà Joe Biden: si a les 00.01 h Trump continua fent tuits des del Despatx Oval, ho ha de fer per invitació del president Biden. Si no és així, haurà de ser escoltat per el servei secret fora de la Casa Blanca”.

[En el vertiente internacional, Trump, sigue su resistencia para reconocer la derrota. Como explica Sonia Sánchez, en su artículo sobre Trump, recogiendo la opinión de Faever - experto en ciencia política-: "A las 00.00 h del día 20 de enero, Donald Trump dejará de ser presidente y lo será Joe Biden: si en las 12:01 h Trump sigue haciendo tuits desde el Despacho Oval, lo hará por invitación del presidente Biden. Si no es así, deberá ser oído por el servicio secreto fuera de la Casa Blanca ".]

L’article de Jordi Muñoz, Paral·lelisme insospitats, és un d’aquest article imprescindibles. Parla de dos llibres, un en el terreny d’un passat que comença a quedar lluny, però que la dreta extrema. Vol mantenir sempre en actiu –ETA-, i l’altre llibre parla del IRA. Els mètodes i el objectius. Ni ETA ni l’IRA no podien guanyar una lluita armada. El cost en vides trencades ha sigut massa gran per fer especulacions. Si l’objectiu polític es la independència, llavors, cal un altra estratègia, que no passi per el enfrontament directa contra l’Estat. Ara, arran del 1-O del 2017, Catalunya va viure com s’ha les gasta l’Estat. L’altra esglaó, era l’exèrcit. 

[El artículo de Jordi Muñoz, Paralelismo insospechados, es uno de este artículo imprescindibles. Habla de dos libros, uno en el terreno de un pasado que empieza a quedarnos lejos, pero que la derecha extrema quiere mantener siempre en activo -ETA-, y el otro libro, habla del IRA. Los métodos y los objetivos. Ni ETA ni el IRA no podían ganar una lucha armada. El coste en vidas rotas ha sido demasiado grande para hacer especulaciones. Si el objetivo político es la independencia, entonces, hay otra estrategia, que no pase por el enfrentamiento directo contra el Estado. Ahora, a raíz del 1-O de 2017, Cataluña vivió como se ha las gasta el Estado. El otro escalón, era el ejército.]

L'ho important són els objectius al llarg termini. Va ser una mentida bonica que teníem a tocar la independència. Els nostres dirigents no van saber parar a temps, ni dir-nos la veritat: què no està al seu poder fer el que volíem tots. I malauradament, l’Estat, no es el Britànic, que va permetre un referèndum a Escòcia, perquè imaginava què el guanyaria. Nosaltres venim d’on venim, de quaranta anys de dictadura, amb una transició que no va poder anar més enllà del límits que el van deixar: El exèrcit, la judicatura, el poder econòmics i tots el còmplices de quaranta anys. Per dir-ho així, és va fer el què és va poder fer. Potser per això, ara tot grinyola de mala manera.

[Lo importante son los objetivos a largo plazo. Fue una mentira bonita que teníamos a tocar la independencia. Nuestros dirigentes no supieron parar a tiempo, ni decirnos la verdad: que no está en su poder hacer lo que queríamos todos. Y desgraciadamente, el Estado, no es el Británico, que permitió un referéndum en Escocia, porque imaginaba que ganaría. Nosotros venimos de donde venimos, de cuarenta años de dictadura, con una transición que no pudo ir más allá de los límites que le dejaron: El ejército, la judicatura, el poder económicos y todos los cómplices de cuarenta años. Por decirlo así, se hizo lo que se pudo hacer. Quizá por eso, ahora todo chirría de mala manera.]

Per últim, volia comentar el text de Albert Pla Nualart, què es pregunta: ¿Pot ser inhumana la solidaritat? Economia o salut? Com diu al final del seu article: “Més m’estimaria ser un insolidari humà que un  solidari inhumà”. Aquesta frase vol dir, que si és volgués fer càlculs purament economicistes, llavors, podríem donar per bo, els morts per la Covid-19, en virtut de la necessitat d'un economia que fa agües per tota reu.

[Por último, quería comentar el texto de Albert Pla Nualart, que se pregunta: ¿Puede ser inhumana la solidaridad? Economía o salud? Como dice al final de su artículo: "Más preferiría ser un insolidario humano que un solidario inhumano". Eta frase quiere decir, que si quisiéramos hacer cálculos puramente economicistas, entonces, podríamos dar por buenos, los muertos por la Covid-19, en virtud de la necesidad de una economía que hace aguas por todas partes]

A la secció vistaeltwitter, hi ha un parell d’intervencions, sobre el judici per el 17-A i el paper del president de la AN en aquest judici. Un personatge, que talla l’intervenció del pare d’una de les víctimes, el seu fill petit, que demostra la absoluta falta d’empatia envers dels familiars. Un president que renya als advocats defensor, fent-se ell, el protagonista lamenta-ble d’aquest judici. Uns fets ocorreguts a Barcelona, però que en virtut d’un model obsolet, és porta lluny dels fets. ¡Normalíssim!

[En la sección vistaeltwitter, hay un par de intervenciones, sobre el juicio por el 17-A y el papel del presidente de la AN en este juicio. Un personaje, que corta la intervención del padre de una de las víctimas, su hijo pequeño, que demuestra la absoluta falta de empatía hacia los familiares. Un presidente que regaña a los abogados defensores, haciéndose el protagonista lamentable de este juicio. Unos hechos ocurridos en Barcelona, pero que en virtud de un modelo obsoleto, se lleva lejos de los hechos. ¡Normalísimo!]



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

¿ Nebrera a UPyD ?

Las declaraciones de Montserrat Nebrera contra la política y el parlamentarismo han sido ampliamente recogidas por la prensa. Llama la atenció la capacidad de convocatoria de Montserrat Nebrera. No le ha gustado lo que ha visto en política y por eso se marcha del partido popular. Pero de sus declaraciones se desprende que no piensa tirar la toalla y plantea la posibilidad de crear una nueva plataforma política. En las diferentes tertulias -no eres nadie si no logras estar sentado en esas tertulias-, se planteaban las opciones que le convenían a la ahora dimisionaria. Que alguien dimita cuando es parlamentaria en las autonómicas del 2006 llama la atención, pues, no es habitual. Incluso cuando los escándalos por corrupción, los políticos implicados o presuntamente implicados, no dimiten, excepto, cuando los cesan, pero aún en este caso, se aferran al escaño parlamentario como si fuese de ello les dependiera la vida. Así, que la señora Nebrera no siento apego al sillón.  Los tertulianos

11-M: Vintè aniversari

  Això ja ho vaig escriure fa uns anys, però sembla que el passat no volguí marxar mai d'Espanya: En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta extrema) o de extrema dreta surt sempre de franc o simplement te premi. Un President (Aznar) que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporci

El Roto no és infal·lible

  [Desconfiaré siempre de quien no respete mi lengua. Porque, al hacerlo, demuestra que no me respeta a mi, y al mismo tiempo que no respeta un bien cultural esencial...]