Salta al contingut principal

El Capital és menja a ICV

 


Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és història. El rellotge del temps ha fet miques el seu projecte polític. El seu origen prové del PSUC. Avui, això pertany al paleolític de la política catalana i per extensió d'Espanya amb el PCE. El PSUC era comunista, l'única força real durant la dictadura de Franco. Molta gent va patir moltíssim el que vol dir una dictadura, ara que sembla que hi ha desmemoriats què voldrien viure en una d'elles. La gent és desagraïda en grau extrem, perquè molta gent volia canviar el present que li va tocar viure i ho va pagar amb la presó i la tortura. Han estat els grans perdedors i a més oblidats.
 
El món ha canviat tant, respecta l'últim terç del segle passat, que desprès del esfondrament de la Unió Soviètica (1991), els projectes comunistes van quedar obsolets. La classe treballadora ha mutat, el neoliberalisme ha fet creure a tothom que podia ser "empresari de la seva vida" i això volia dir, exaltar un individualisme que xuclava la sàvia de la solidaritat, deixant  inermes els partits que havien defensat el socialisme amb rostre humà. 

De tot això queda fum, malgrat que les condicions de vida de la gent en aquest món globalitzat s'ha fet precari en grau extrem. Coses que semblaven superades, ara retornen en un aire surrealista i pertorbador. La gent comprava habitatges de protecció oficial, calia fer molts esforços, els tipus de interès eren elevadíssims (13-16%), però la gent estalviava, les sous, malgrat tot, donen per entrampar-se en l'habitatge i el cotxe. Hi havia el motor de la meritocràcia, i la gent veia futur, malgrat la perspectiva política molt magra. Tothom va juga al conte de la lletera, venen el pis per comprar-se un més gran. Així és va construir una generació. I al costat d'aquesta generació el PSUC existia.

Ara l'antiga seu de ICV ha queda en mans dels bancs. El neocapitalisme sense rostre humà, no dona peu a cap opció per la utopia. Al ritme que anem, la política serà un espai de simulació perquè els mil milionaris facin el que ara mateix fan, enriquir-se a costa de tots nosaltres. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.