Salta al contingut principal

La xenofobia y las Instituciones


Josep Anglada, antes José Anglada decía: "Llevo el águila [por el águila del escudo de la España franquista] en el corazón, pero políticamente ahora no me interesa explicarlo" (2002). Ahora, lo que le interesa son los "moros". Allí donde la realidad le desmiente su salida es: "No me lo creo y discrepo"(El Mundo, 25/5/2011).  Discrepar es decir que él tiene razón. Que un grupo fascista y xenófobo acabe en las instituciones democráticas, dice mucho sobre nuestra cultura democrática. "Sus constantes apelaciones a la ley y el orden contrastan con su accidentada salida del Frente Nacional. La dirección le acusó en 1992 de haberse apropiado de 350.000 pesetas (2.100 euros) de la caja del partido y de comportamiento irregular en una fiesta popular en la que, según las crónicas de la época, dio la nota al tocarle "los senos y la parte trasera" a una vedette... ¡mulata!" (El País,Barcelona - 24/01/2010).



Este demócrata de toda la vida da cursillos acelerados de honestidad patriótica. No tiene mucho que ofrecer. Sólo tiene un eslogan que propaga a quien quiera oírlo. Y, sí hay gente desesperada que quiere creer en su mensaje: los moros son los responsables de todas nuestras miserias. Se pasa de los judíos a los rojos para después recalar en esos nuevos visitantes de la necesidad que es la inmigración.

Anglada, sabiendo de su honestidad espero que en el paraíso de Vic se encargue de las arcas públicas, así, toda la buena ciudadanía que ha votado a su candidato podrá dormir tranquilo. La emigración conlleva problemas, pero no es necesario que un Anglada resuelva los problemas de la inmigración. Sus soluciones son todas ellas anticonstitucionales. Se ha reprochado a Bildu no ser demasiado democrático. Todos tenemos dudas, pero Plataforma per Catalunya (PXC) nunca ha sido democrático, así ¿por qué no está ilegalizada?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.