Salta al contingut principal

Debates interminables y delirios asesinos

Mientras en los centros de sanidad y educación hay dificultades, también en el Parlament había problemas. CiU y ERC parece que quieren entenderse. La nueva cúpula de ERC quiere dar un giro a su política social para desplazarse al ámbito nacionalista. Ahora la palabra mágica es pacto fiscal. CiU sabe que no tiene nada que hacer sobre este tema, excepto, que en las próximas elecciones del 20-N los del PP necesitasen para gobernar a los de CiU y esta hipótesis es altamente improbable. Así que en un escenario triunfal del PP el pacto fiscal naufragaría para llenar de razones en las filas nacionalistas de la necesidad simple y llana de la independencia. No voy a comentar el desaguisado de las votaciones, amén de mecanismos obstruccionistas, que “La Mesa del Parlament” o bien la “Junta de Portaveus”, podía haber establecido los mecanismos necesarios para no hacer el ridículo.



En Euskadi se viven horas en las que cualquier palabra provoca torrentes de interpretaciones. EKIN -servicio auxiliar de ETA- ha dicho que quiere disolverse. Como correa de transmisión de ETA dicha organización forma parte de la banda terrorista. Ahora resulta que todos tienen claro que su disolución (?) es un avance hacia.... un radiante porvenir. En fin, lo de siempre. ETA sigue en su madriguera. Nunca tan pocos dieron hablar tanto. ¡Qué se disuelvan, ya! Los presos nunca ha pedido perdón a sus víctimas. Siguen pensando que ellos son los mártires que hay que retribuir. Se habla que su situación es injusta, debido a las leyes penitenciarias, que establecen una dispersión, que esa mal llamada “izquierda” clama como si fuese una injusticia bíblica, mientras que son incapaces de reconocer la barbarie –asesinatos, extorsión, secuestros, etc.- cometida por los presos que tanto quieren defender. La dispersión ha obligado a largos desplazamientos de los familiares. Para los familiares de los muertos los desplazamientos son siempre a los cementerios. Así que las comparaciones son odiosas. ¡No unan a unos matones que aún se creen víctimas de su propio delirio!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...