Passa al contingut principal

El Marroc demana diners a Felip VI

 El Marroc torna a tancar fronteres, desprès del cap de setmana on a prop de 8000 persones, van creuar la frontera cap a Ceuta. L’espectacle de gent desesperada per creuer al primer món són indignes de les condicions de moneda per els tripijocs del Marroc, per pressionar a la UE i Espanya. Sembla que hi va haver sobretot, una posada en escena per fer tremolar al govern de Sánchez. Ho van aconseguir. Espanya necessita del Marroc i la UE a Turquia com executors de les polítiques –sembla una broma de mal gust- de immigració a la UE. A canvi de diners –trenta milions d’euros- i influència política de primer ordre, és deixa fer a aquests països, el que volen els seus mandataris. És veritat que el Marroc està emprenyat per la presencia a Espanya de seu líder del Front Polisario, Brahim Ghali, què té passaport espanyol i està hospitalitzat.  




Espanya, amb la policia i el exèrcit, col•laborant per tornar el major nombre de persones al altra cantó de la frontera, no deixa de ser inquietant. El problema humà més difícil és la presència de molts nens i joves que han creuat la frontera. On estaven els seus pares? Pot ser molts no ho sabien, però, com deixen de la mà d’Alà la vida d’aquests menors? Ara el problema és nostre. A Andalusia, per pressió de Vox, diuen que ja tenen masses joves i no poden acollir ningú més. Ara toca el clàssic joc de qui es queda amb aquests nois/ies. No hi ha mecanismes per retornar a casa del pares aquests menors? 

A la premsa patriòtica, parlaven de invasió estrangera, en un efecte crida del president Sánchez. El diaris patriòtics –el seu patriotisme grinyola de mala manera- no criticaran a la Monarquia alauí- no sigui que des de la Zarzuela diguin alguna cosa. Llavors, si no poden criticar el règim dictatorial i despòtic del veí del Sud, el més fàcil és acarnissar-se amb el desesperats que creuen la frontera: son el pobres, els joves els que no tenen futur. Amb tot això, no s’ha aturarà el problema, si no que l’estem enquistant. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...