Per què hi ha aquest fracàs? Potser te a veure amb el que diu en Xavier Roig a Terrasses de bar, mirall de país? (Ara.cat, 16/9/21). Una societat en decadència, desencantada i abstreta, que va caure del arbre de la prosperitat il•lusòria al 2007. Des de llavors, la nostre societat li costa refer-se, fer-se a la idea que mai varen ser rics, que volíem serveis de primera quan la nostre societat es de segona.
El pitjor que ens podien dir a la meva època (1960-1970) era ser un gandul. Ser un gandul era el grau cero de la dignitat d’una persona. No hi cabia cosa pitjor. Però aquesta paraula, ha caigut en desús. Suposo que ara es pot dir que tens una baixa productivitat, sempre queda més fi i sobretot més neutra.
Vivim temps on tot és molt més difús que abans. Ara hi ha mitjans insospitats a la nostre època. A Internet tens tota la informació que és volguí. Però, fa mandra i és molt més fàcil fer un “copy & paste”, i feia feta. No hi ha ningú –mestres i professors- que volguí que cada alumne seu tingui que repetir curs. La paradoxa del ensenyament es que quant més gent hi participa no tothom té les mateixes ganes de aprendre. Avui l’educació no juga el paper que jugava al anys 60 i 70 o 80. El seu paper era d’ascensor social. Era una societat desigual, perquè fer el BUP (sigles d’un altre temps) implicava que la meitat del alumnat s’ha anava a treballar (14-15 anys) o bé feien FP què sempre ha sigut l’abocador dels alumnes que no arribaven. La FP havia estat valorat durant un cert temps (60-70), però a partir de la generalització del ensenyament va queda orfe de pressupostos i prestigi social.
Un del pitjor mals de l’educació és que cada nou govern, vol fer una nova llei. Les lleis no solucionaran els problemes educatius de la nostra societat, perquè el problema té arrels socials. Quina mena de societat és la nostre? Veiem com la nostre societat s’ha fet acomodatícia, preferim el que ja coneixem, malgrat sigui mediocre o corrupte (partits polítics) o tot a l’hora. Quins models tenen els joves per emular-los? Si ens hem de creure el que diuen les estadístiques, programes escombraries, omplen el cap de la gent. Personatges infames omplen hores de televisió, i televisions on és destil•len sexisme sense cap mirament. Potser el nostres joves no veuen televisió, però llavors que fan? Segur que estudiar no, si hem de fer cas a aquest 8,17% d’alumnat d’ESO que té que repetir, o el 7,9 d’alumnes de batxillerat.
Tenim una de les taxes més altes d’Europa en alumnes universitaris:
"En España en el año 2020 un 38,7% de los hombres y un 50,9% de las mujeres de 30 a 34 años habían alcanzado un nivel de formación correspondiente a educación superior. En los últimos años estos porcentajes han ido aumentando.
En la UE-27 en el año 2020 los porcentajes eran más bajos que en España en mujeres (46,1%) y en hombres (36,0%). En el mismo año, los porcentajes más altos de mujeres (de 30 a 34 años) con educación superior correspondían a Lituania (70,9%), Chipre (70,4%) y Luxemburgo (65,7%). Y los más bajos a Rumanía (30,2%), Italia (34,3%) y Alemania (36,2%)". (https://www.ine.es/menus/)
){kind=link}
Crida l’atenció el nombre de dones universitàries, però l’hora el pes específic en llocs claus, segueix sent molt baix, producte d’una cultura patriarcal o simplement masclista.
Superàvit d’universitaris que no poden trobar feines adients amb la seva titulació, un 22% de ninis que ni treballant ni estudiant, és a dir, ganduls! Una indicació sobre estadístiques, el Departament d’Ensenyament, dona instruccions per augmentar el nivell d’aprovats i eliminar les repeticions. El mecanisme que fa servir es que si un institut, per exemple, té 10 repetidors –amb les distorsions que comporten- cal repartir-ho amb tots el grups, amb el augment de ràtio per aula. Si tens molts repetidors, llavors la matrícula, quedarà reduïda en funció d’aquests repetidors, la solució, que no repeteixin. El problema és que aquests alumnes, es van queden endarrerits amb els aprenentatges i acaben per deixar-se anar, i si estàs hores i hores sense cap motivació ni interès ni estímul, llavors, el resultat és un desastre per el professor, però sobretot, per el propi alumne, que no sempre es conscient i també del grup que tindrà que suportar moltes vegades les sortides de to d’aquest alumne o alumnes.
Cada col•legi o institut és un món particular i això vol dir que no es pot generalitzar. Sempre hi ha alumnes brillants o alumnes normals que tenen que veure com molts companys es comporten com brètols. Ni hi ha solucions màgiques. Solucionar aquests problemes requereix temps i sobretot, una societat compromesa amb la importància de l’educació per els fills. Ara qualsevol pare vol raons del perquè suspèn el seu fill. Té dret a saber-ho, es clar, però potser no li agradarà el que diu el professor del seu fill. La tendència natural, moltes vegades els fills son el reflex de la seva família, serà ser molt moderat, no sigui que aquest pare que mai va a cap reunió de pares, volguí muntar un pollastre al Departament d’Ensenyament.
Es molt probable que amb les noves generacions de professors, la incidència de repeticions baixi anys rere any. Son aquells que porten la bandera de que tothom té les mateixes oportunitats, malgrat que no facis res de res. Si no vols tenir raons, aprova a tothom, el problema serà per els professors del proper curs. Això es propi d’una manera de tendre les coses, de tirar pilotes fora. Els problemes no es resolen així, però de moment, anem tirant. Amb la perspectiva que tenim, les coses no milloraran per art de màgia, el futur d’una societat és el seu capital humà, i aquest capital es basa en l’educació, i si aquesta fa figa el resultat de tot plegat no pot ser gens engrescador.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada