Salta al contingut principal

La realitat es confon amb la parodia

 


L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pressupostos amb el PSC, victòria per a l'Estat'. Aquest és l’anàlisi que fa Bassas. I no li falta raó. Però, què fan el “bloc independentista”? Junts s’ho mira amb simpatia el que fa la CUP, perquè és una manera de minar a ERC. Amb dos eixos simultanis: nacional/esquerra o dreta, és fa insostenible aquest bloc que mai funciona.  Si ERC dona suport a Madrid els Pressupostos –de gratis- perquè no és vol els vots del PSC per pactar ací el que ja es pacta allà? Diu Bassas, perquè PSC i ERC lluiten per la hegemonia, potser si, però amb el eix nacional, el PSC no vol saber rés d’aquest eix. Embolicats amb els eixos, és la societat qui perd. Hi ha diners -això sembla-, però les perspectives de país són tant allunyades entre la CUP i la resta, què voler simptonitzar amb tothom, és simplement, impossible. Cal prioritzar.

Com potser que ERC volgui la col•laboració de la CUP, si ells, son la puresa i la inconsciència del què és impossible? Jo tampoc vull ni el Joc Olímpics d’Hivern, ni el BCN World( Hard Rock), potser perquè no s’ha explicat com cal ni els costos ni els beneficis, si realment, volen un determinat model, de turisme low cost (Jocs d'Hivern) o una mà d'obra encara més low cost (BCN World). Sembla què no hi ha una visió de país a llarg termini. Tampoc tenim capacitat per pensar-hi ni possibilitats reals de poguer fer-ho. És pot somiar, fer veure què si tenim la paella pel mànec, però res més som una de les disset autonomies –la que dona més mals de caps els governs Centrals- però poca cosa més. I si hi molta gent què voldria la independència, però també vol que  els partits “independentistes” deixen de barallar-se permanentment i que les coses rutllin per començar.

La geometria variable no juga a favor de ERC. Te por de semblar massa tebi amb el eix nacional, per això voldria miracles amb la CUP. Junts i En Comú-Podem no és poden veure, és una qüestió de marcar perfils i sobretot de retòriques. El PSC voldria pactar amb tothom, però la falta de sentit nacional és un veritable llastre per qualsevol dels partits independentistes. Així que les coses no son gens fàcils. Pactar o l’alternativa de prorrogar els comptes, què seria un opció catastròfica per el eix nacional. O ERC trenca per qüestions tàctiques l’opció nacional o ens veurem abocats a la pròrroga, i l’únic culpable no serà la CUP, perquè ells son coherents. ERC no pot deixar-se arrossegar per un soci que prefereix la desfeta a qualsevol pacta i per la incapacitat d’ERC d’oferir a les altres opcions del eix d’esquerres, pactes que puguin salvar aquests Pressupostos, què segons ells, són els més socials què no s’han vist des de la crisi del 2010.

No tinc cap fe en cap dels partits. Les seves filies o fòbies son un veritable llastre per poder avançar com a país. No crec que ningú volgui eleccions anticipades, o potser si. Perdrà    la ciutadania, i això és oxigen per les partits de la rancúnia –PP, Cs i Vox-. És això el que realment volen? S’han recorden quant Cs va ser el partit més votat a Catalunya? Si els partit que diuen ser independentistes no van més enllà de les seves picabaralles eternes i si ERC no s’obra a En Comú-Podem o PSC, acabaren tots  molt malament. Especialment, per tota la gent que té problemes per arribar a final de mes, i cada vegada hi ha més gent que no arriba.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.