Passa al contingut principal

Posanti i Graupera, Alhora

 



La imatge mostra a Clara Ponsatí i Jordi Graupera entrevistats per Carla Turró al Ara. Una entrevista surrealista, en sentit que la nova opció independentista Alhora. Un nom també surrealista. Per ells, que van en sintonia, això diuen, aquesta opció independentista, és la bona. Així, Clara Ponsatí pot dir tranquil·lament: " És l'única opció independentista. Les altres han demostrat, amb els fets, que no saben com fer-la, i alguns ni tan sols volen". Aquesta afirmació sembla afirmar una puresa ideològica que la resta no entenen. La psicopatologia de les diferències apareix sense manies. Perquè a la pregunta: "I vostès com farien la independència?

— C.P.: Amb una majoria social i un control de les institucions. Com s'havia d'haver fet l'octubre del 2017.

— J.G.: Aquesta pregunta s'aguanta sobre la presumpció que ens bombardejaran. Si no, quina dificultat hi ha? Un govern declara la independència, té el control de les institucions, de l'ordre públic, de les infraestructures, informa tots els agents implicats del que s'ha de fer, aguanta les pressions del món internacional, i entra en negociacions amb les institucions internacionals per consolidar el nou estatus. L'únic però que hi ha en totes aquestes files és que algú pensi que els espanyols ens voldran bombardejar. "

En primer lloc, no hi ha ara mateix una majoria social. I el control de les institucions, quines? Perquè les institucions catalanes, tenen molt poca substància. El Parlament, que és la representació de la sobirania popular, pot ser eliminada per el 155 de la CE. Llavors, quina mena de institucions vol dir? No cal bombardejar la Generalitat, simplement, s'envien GC i PN com ho van fer el octubre del 2017. Els Mossos d'Esquadra no volien cap conflicte que els fiques en mig. De fet, segons Trapero, tenien un pla per  mantenir l'ordre constitucional. Espanya ni cap Estat vol segregacions del seu territori. Quant això ha passat, és com a resultat d'una guerra civil. Sembla una contradicció afirmar la sobirania estatal i transferir sobirania a ens internacionals o supraestatal, UE. Certament, la possibilitat de fer-ho, implica voluntat política, i aquesta no apareix en l'horitzó. I això vol dir, que tant Ponsatí com Graupera, no han après res del 1-O del 2017. Val a dir què tampoc la resta de partits independentistes.

Graupera afirma en l'entrevista el següent: " — J.G.: La independència de Catalunya es farà a través d'una revolta popular, acompanyada d'una posició molt ferma de les institucions i un control de l'ordre públic per la policia lleial a la Generalitat. Ens sobren les forces per fer això". Revolta popular sona molt dels anys setanta, però revolta, no diu mobilització ? Més mobilitzada que ha estat la societat catalana en aquest últims temps, no hi ha cap precedent de mobilització i malgrat tot, on hem anat a parar? La gent te altres problemes més immediats, arribar a final de més, pagar el lloguer, trobar feina o mantenir-se en ella, dins d'un context cada vegada més difícil. Sanitat, educació, infraestructures, habitatge, sequera, pagesia, aquests son problemes immediats i francament, aquesta apel·lació a la revolta sembla una irresponsabilitat enorme.

"Què considerarien un bon resultat?

— J.G.: Entrar. Si la gent ens dona 15 diputats, és una revolució. Si ens en dona 68 ja no ho atura ningú. Si ens dona 3 diputats, obrirem una escletxa que els partits ja no podran tornar a tancar."

La resposta de Graupera, es parlar per parlar. Si treuen   3 diputats, això seria un èxit, però ara mateix, dubto que aconsegueixi cap representació. La seva virtualitat serà fragmentar en cara més l'espectre independentista. No acaben de dir clarament, a la pregunta si son de dretes o esquerres, quina opció estan. No sembla una pregunta tant difícil.  Per acabar, no els hi agrada ni l'amnistia, ni el paper de Carles Puigdemont. Crec que Catalunya mereix alguna cosa més que dos voluntaristes que pensen que la màgia dels desitjos pot transformar la nostre societat. Si arriben a les firmes necessàries per poder accedir-hi al Parlament, llavors el dia 12-Maig trobarem les seves paperetes a les taules electorals. Sort!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...