Llegint els titulars, hi ha xifres que grinyolen. Els polítics tenen la mala costum de llençar xifres per omplir portades els mitjans de comunicació. Llàstima que desprès aquestes mai es compleixen, i paradoxalment, mai ho reflecteixen els mitjans amb la mateixa contundència que proclamen els quatre vent les bones noves pronunciades per els governants. Dir que l’objectiu son 600.000 nous parlants de català gràcies aquest pla de xoc pel català (PNC) és una afirmació gratuïta, però sempre queda ve, sobretot perquè els mitjans publiquen aquesta mena de dades amb un sentit acrític digne de millors causes. Ja sé que la CUP no pot firmar res si va associat a altres formacions polítiques. Junts juga a la contra i prefereix la sobreactuació per dir que no es això companys. Per descomptat, la dreta extrema no vol saber res de tot això, per ells, el català és una pedra a la sabata, i a més, sempre hi haurà un TSJC que aigualeixi tota aquesta efervescència per la llengua català.
Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada