Llegint els titulars, hi ha xifres que grinyolen. Els polítics tenen la mala costum de llençar xifres per omplir portades els mitjans de comunicació. Llàstima que desprès aquestes mai es compleixen, i paradoxalment, mai ho reflecteixen els mitjans amb la mateixa contundència que proclamen els quatre vent les bones noves pronunciades per els governants. Dir que l’objectiu son 600.000 nous parlants de català gràcies aquest pla de xoc pel català (PNC) és una afirmació gratuïta, però sempre queda ve, sobretot perquè els mitjans publiquen aquesta mena de dades amb un sentit acrític digne de millors causes. Ja sé que la CUP no pot firmar res si va associat a altres formacions polítiques. Junts juga a la contra i prefereix la sobreactuació per dir que no es això companys. Per descomptat, la dreta extrema no vol saber res de tot això, per ells, el català és una pedra a la sabata, i a més, sempre hi haurà un TSJC que aigualeixi tota aquesta efervescència per la llengua català.
1959 Una descripció de l'Espanya de 1954, feta per Simone de Beauvoir*: "(...). Encontré pocos cambios, salvo en Tossa, que se había vuelto un sitio feo y turístico. La miseria había aumentado todavía más; en algunos lugares de Barcelona y en casi toda Tarragona, las calles eran albañales donde pululaban niños hambrientos, mendigos, inválidos y prostitutas desmirriadas. Se veía que Franco cuidaba la capital: había arrasado los barrios miserables que yo había visto en 1945; pero ¿en dónde había ubicado a sus habitantes? Los edificios que se habían construido en esos parajes alojaban a funcionarios de situación holgada". (pág.305)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada