"Un lloc de memòria indiscutible va ser el de la Ciutadella. El seu anhelat enderrocament va donar peu a un discurs, l'octubre del 1868, del president de la Junta Revolucionària a favor de les lleis perdudes i "contra la sangrienta memoria de Felipe V". Era el "padrón de ignominia que levantara un día Felipe V para esclavizar a los barceloneses y para poner un freno a sus sentimientos demasiado libres", segons La Corona de Aragón, el 1854. Jacint Verdaguer s'hi referí a la poesia "Barcelona venjada*".
Magí Sunyer en el seu llibre Mites per a una nació. De Guifré el Pelós a l'Onze de Setembre, rastreja la literatura que parla d'aquesta commemoració. "De fet, ens diu Sunyer, fins als noranta [s.XIX] és el tema central és el tema central en més de vuitanta poesies, però també en drames, monòlegs, novel·les i obres teatrals, signats, entre altres autors, per Francesc Pelai i Briz, Frederic Soler, Antoni de Bofarull i Àngel Guimerà."
Al llarg del segle XIX, la historiografia també es va fer ressò dels fets de l'Onze de Setembre. Així, "Pau Pifarrer, als Recuerdos y bellezas de España, començats a publicar el 1839, ja vva incloure l'Onze de Setembre com una de les fites nacionals de Catalunya, mentre que Joan Cortada, a Catalunya y los catalanes (1860), analitzava les conseqüències de la pèrdua de les llibertats; també cal assenyalar la Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713-1714 (1871-1872) de Mateu Bruguera, així com l'esplèndida obra de Salvador Sanpere i Miquel Fin de la nación catalana (1905). Valentí Almirall, a Lo catalanisme (1886), reivindicà les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent, els consolats i els gremis: "Una organització política modelo; un cos de lleis basades en la llibertat civil i fomentadores del comerç, la marina i la civilització".
Els noms de Rafael Casanova i Antoni de Villarroel, és van incorporar en el dia a dia de la gent, quan l'Ajuntament de Barcelona , li va dedicar dos carrers "en aprovar el Pla Cerdà (1860). "I el 1888, amb motiu de de l'Exposició Universal, al Saló de Sant Joan, en terrenys guanyats a l'enderrocada Ciutadella, s'hi emplaçà l'estàtua del conseller en cap Rafael Casanova, obra dels escultors Manuel Fuxà i Rossend Nobas."
"(...) A partir del 1891, la Unió Catalanista va promoure els primers homenatges al conseller i als resistents de 1714 el dia 11 de setembre, i s'iniciava la tradició de publicar esqueles a la premsa dedicades "als màrtirs de 1714"." Cap el 1894 "començaven a dipositar branques de llorer i de roure al peu de l'estàtua, sempre davant la vigilància policial." (...) El 1913 s'inicià, també, la tradició catalanista d'aplegar-se al Fossar de les Moreres, on van ser enterrats molts dels resistents de 1714."
L'Ajuntament el 1914 va emplaçar l'estàtua de Rafael Casanova en l'actual ubicació l'encreuament de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei de Barcelona. "El projecte va ser encarregat a l'arquitecte Soler i March, i la decoració del sòcol, a l'escultor Josep Llimona. El monument va ser inaugurat el 1916."
La victòria franquista el 1939 l'estàtua fou retirada pel règim, malgrat que les homenatges fossin clandestins. La manifestació del 1976 a Sant Boi de Llobregat, va ser l'inici d'una nova revifada del moviment catalanista i per extensió de la societat amb l'adveniment de la democracia. El 1980, restablerta la Generalitat de Catalunya el Parlament declarà la data de l'Onze de Setembre Festa Nacional de Catalunya.
"A partir del 2010 (amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim"), amb un milió de persones, s'han succeït manifestacions multitudinàries, (...) culminant el 2014 amb 1,8 milions de participants, segons dades de la Guàrdia Urbana".
* VVAA, sota la direcció de Borja de Riquer. La memòria dels catalans. Edicions 62. Barcelona, 2025.
-Article: L'Onze de Setembre de 1714, de la desfeta a la Diada, de Joaquim Albareda (pàgs. 55-59)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada