Salta al contingut principal

Tindrem que anar al peix al cova?

 


Junts vol acaparar espais en l'escena política tant a Catalunya, l'ombra de AC el fa sobreactuar, i al escenari espanyol vol fer impossible la legislatura. Té raons per estar decebut, però en política, cal atenir-se al principi de realitat. Cal saber allò que deien els grecs, kairós, actuar amb oportunitat, i pel que sembla, Junts fa tot el contrari, li dona oxigen a un Feijóo&Abascal, que el voldrien dins de la presó. Així que no sé exactament que vol en les correlacions de forces d'uns i altres. Junts i Puigdemont, ara farà vuit anys que viu en l'exili, pot moure's per tota Europa, però resulta que si va a Espanya, anirà a Soto del Real, i això gràcies al TS i al tàndem Marchena/Llarena que fan política i no volen aplicar-li la Llei d'Amnistia aprovada per el Congrés. L'actitud de Junt sembla una enrabiada -carregada de raons- però estèril, perquè en el fons el PSOE no vol un xoc entre CCAA. La famosa financiació singular -el PSOE no la pot admetre-, no és més que paper mullat, al oblidar-se del principi d'ordinalitat que està al Estatut de Catalunya (2006), que no s'ha aplicat mai, i pel que sembla no el volen aplicar per no disgustat a la resta de CCAA. El clàssic peix al cova, sembla l'única opció dolenta per gratar diners d'una Administració que com totes, no vol donar el que per justícia li pertoca a Catalunya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.