Salta al contingut principal

El burca o els límits de la llibertat

 


El debat polític -interessat- sobre el burca, permet fer-se idea de les prioritats de la nostre classe política. Vox que voldria multar-les per el seu bé, Junts fent la seva guerra particular amb la mirada posada amb Silvia Orriols, el govern que vol estudiar-ho. L'article de Najat El Hachmi, Prohibit prohibir les prohibicions religioses (Ara.cat, 18/02/26) dona claus per entendre aquest debat. Diu la Najat: "¿Exactament en quin versicle de l’Alcorà s’hi estableix el precepte de tapar les dones? I per què uns partits d’arrel socialista, republicana, comunista tenen tant de respecte per als qui creuen en àngels i dimonis, el cel i l’infern? Senyors Patxi López, Yolanda Díaz, Aina Vidal i tots els qui troben que és “llibertat religiosa” tancar les dones en gàbies ambulants, ¿creuen que jo cremaré en el foc etern per apòstata, per fornicadora, per infidel i per blasfema?"

L'acusació contra l'esquerra sobre la "llibertat religiosa" permet copsar els embolic en que es troba aquesta esquerra cada vegada més residual e inoperant. No serà per aquestes qüestions multiculturals? Prohibir aquestes exhibicions grotesques, és voler la igualtat de tothom. No podem parlar amb els imam com no van haver de palar amb l'església per aprovar les lleis de divorci, o l'avortament. Cal recordar que vivim en un estat laic, almenys nominalment. Per descomptat, no s'ha de fer pagar els plats trencats a les dones amb multes, com alguns voldrien. Per aquesta via podríem parlar del hijab? Moltes veus omnicomprensives, parlen que amb la prohibició, les dones no sortirien de casa seva. Caldria dir què és el marit o la família que no les deixarien sortir. Fins quant? hi hauria un delicte de segrest? Amb aquest debat, potser s'oblida del que està passant a l'Afganistan i el drama de les dones? Si posen el crit per elles, amb tota la raó del món, perquè tants escrúpols per fer complir una (futura) llei què vol que la religió és quedi a casa seva?



PD: Per els musulmans ha començat el Ramadà. En traducció catòlica era entrar a la setmana santa dels anys 50-60-70 del segle passat. Ningú s'han recorda? No tothom era addicta a la religió, de la mateixa manera que no crec que tots els musulmans ho siguin. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.