Salta al contingut principal

Voldríem construir castells a l'aire !

 


Amb afirmacions com aquestes dona idea de l’elitisme on estant ficats les estrelles de l’arquitectura. Construir edificis mastodòntics fet amida per les Administracions i Empreses que s’ho poden permetre. En canvi, construir habitatge social, sembla que els fa molta mandra. Però seria hora de començar a plantejar-se com a repte de país, construir habitatge digne i a preu assequible (protecció oficial). Una opció seria que la propietat fos dels Ajuntaments i arrendats per un mínim de 30 anys a partir del qual hi hagi l’opció de comprar-ho o mantindrà el lloguer, així no hi hauria especulació, malgrat que bona part de les classes mitjanes han aprofitat la rentabilitat per anar canviant d’habitatge. L’Estat i les CCAA no han fet res de bo amb l’habitatge, malgrat la continuada immigració que ha vingut per quedar-se. Sembla que construir habitatge sigui més difícil que arribar a Mart, però almenys a Catalunya la falta d’espai proper a l’àrea metropolitana, i amb uns serveis com Renfe difícilment la gent pot plantejar-se anar-se a viure més lluny. És evident, que l’habitatge a Barcelona, per exemple, no és poden fer nous barris, perquè no hi ha espai, la demanda és molt més gran que l’oferta i això fa disparar els preus de mercat. L’única recepta és posar a disposició del mercat una gran quantitat d’habitatge social què és el que ara mateix és més necessari. Hi ha diners per fer-ho, però no voluntat política. A més el procés és massa lent, la mà d'obra ve de fora del país, sembla que ningú d’ací volgui dedicar-se a la construcció. Amb salaris baixos i preus desorbitats, les solucions actuals, semblen pròpies de començament de segle. 

Finalitzo aquesta diatriba, aquests arquitectes estrelles volen “anar a l’origen de les coses”, això no era el que volien els filòsofs? Sempre pot deixar una boutade per quedar-te amb el personal que no entén com és pot construir tant malament habitatges a preu de palaus, potser que baixin dels núvols i aterrint a peu d’obra.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...