Política i societat

Tenim un problema amb els ex Presidents de Govern d'Espanya. Tenen molt de temps i poca feia, així que necessiten aparèixer per semblar que encara fan alguna cosa. González, aquell president del PSOE que va obtenir una majoria absoluta i una legitimitat com mai s'ha tornat a veure, l'únic que va fer és no molestar els alumnes avantatjats del franquisme. Els va donar oxigen, van poder recol·locar-se convenientment  dins els aparell econòmics, judicials i finalment, polítics. Ara li dona l'etiqueta a una fan de Mussolini, Giorgia Meloni, també li haurà donat al Milei, i a qui faci falta. L'edat no dona més saviesa, però dona un cop de mà a la memòria i sembla que González ja no te memòria.     

  Feijóo el “moderat” s’ha convertit de la mà del PP en una mala ombra de Ayuso. A Europa, la dreta extrema és confon amb la els partits de extrema dreta. Meloni i Feijóo una nova parella de ball, per exhibir que ambdós tenen parents polítics molt similars, Mussolini i Franco. No té cap importància que fossin dictadors. Si hem de creure el revisionisme històric, Franco seria una mena d’arquitecte de la democracia espanyola. Per la dreta extrema, res pitjor que la memòria històrica, perquè no poden suportar que Franco fos un dictador. I que un cop d’estat fos el detonant de la Guerra Civil. I desprès la foscor de quaranta anys en una Espanya nacional catòlica. I bona part del avis i pares dels actuals dirigents del PP son fill d’aquest marmessors del franquisme.

  Sembla que a Madrid s'ha escampat un virus altament contagiós, especialment, per antics membres del PSOE, que ara mateix son uns exaltats de la dreta extrema. El PP està encantat d'aquests personatges històrics del PSOE és sumen a les seves files. Potser la Cambra de Comptes de Madrid és un bon lloc per anar a fer becaines pagades. Amb 82 anys, vol seguir en càrrecs públics, perquè no pensen en jubilar-se?  A Madrid dir segons què, si és contra Catalunya i els seus representants, sempre queda bé i a més omples alguna plana dels mitjans de la caverna mediàtica, per exemple:   . " El PP va de tot, però no és un partit feixista, en cap cas. Que li preguntin a Puigdemont, que aquest sí que és un feixista de merda ". Subratllo aquesta expressió, perquè demostra fins a quin punt un intel·lectual (1970) pot arribar a ser un exaltat espanyolista al servei d'una hooligan com és Ayuso. 

  La dreta extrema capitanejada per Feijóo, no pot canviar la dinàmica parlamentaria. Ell, s’ha quedat a l’oposició amb els seus companys inestimables de Vox, que l’han ajudat a perdre les eleccions del passat 23 de juliol. Ara com no té massa feina, pot anar a les manifestacions convocades per els amants de la Constitució –en versió restringida e interpretada per els seus amics jutges-. Qualsevol excusa és bona per fer-se veure. Adéu a la imatge d’un polític vingut de Galicia, l’oasi de la dreta eterna, amb la seva aureola de moderat. El Madrid de la dreta extrema ha canviat a Feijóo. Sembla que tampoc ha costat massa que s’escorés més a la dreta. Vox i la brunete mediàtica , a més d’Ayuso, han generat un espantall que fora d’aquest ecosistema autor referencial, a la resta d’Espanya, de fet al País Basc i Catalunya ha cap girat la tendència a la dreta extrema. Puigdemont, Francisco Galindo, mediador i diplomàtic salvadorenc, a més de l’amnistia, son el blanc dels creuats. Tenen un...

  Els dirigents populars José María Aznar, Isabel Díaz Ayuso, Alberto Núñez Feijóo, José Luis Martínez-Almeida, Inmaculada Sanz i Alfonso Serrano a la tarima de la Puerta del Sol de la capital espanyola, ahir al matí, en una convocatòria que va reunir 80.000 persones segons la Delegació del govern espanyol i prop d’un milió segons el PP. JESÚS HELLÍN / EUROPA PRESS A la fotografia sobta, la imatge del ex president Aznar. No aplaudeix, somriu, potser d'una manera una mica babau. S'ha sent ufà i sembla que tingui que presidir un altra cop la presidència del govern. Però no. Un Alberto Núñez Feijóo d'esport aplaudeix als simpatitzants en la manifestació d'ahir a Madrid. També està Díaz Ayuso, aplaudeix també, sap que encara no li ha arribat l'hora, però està a prop, sobretot perquè Feijóo ja s'ha cremat, ara en la propera legislatura, el tindran en recuperacions de grans cremats, per fer veure que encara pot accedir-hi d'ací quatre anys a ser aspirant a preside...

  Demà hi ha eleccions generals. En una democracia això és la pa nostre de cada dia. Però a Espanya -també a altres països de l'Europa Occidental- hi ha canvis de paradigma -m'ha agrada la paraula-. La construcció de la dreta extrema propulsada des de EEUU amb els Steve Bannon i cia,  ha creat un clima propici per injectar pors irracionals a uns electors prou soferts amb la globalització i l'automatització. Molta gent és sent marginada per polítiques que sempre beneficien els de sempre. Naturalment, el populista de dreta extrema i també d'extrema dreta, no pensa canviar això, però ha sapigut focalitzar aquestes pors amb boc expiatoris fàcils de identificar. Cada país té les seves particularitats, i Espanya malgrat tot, encara arrossega una dictadura que ho va deixar  tot molt bé embolicada. La possibilitat d'una coalició PP & Vox serà un fet depenent de l'aritmètica parlamentaria. No  s'escull un president, és el Congrés qui anomena el candidat a Preside...

Diuen els llibres de història que la Reconquesta va durar 800 anys. Això vol dir que s'ho van prendre amb molta calma. A la Reconquesta, va haver una cosa bona que desprès és va fer malament. El feudalisme va tenir ací, un aspecte molt diferent a Europa. El paper que van jugar els pobles (burgos) en els nous assentament de la frontera, i amb ells els camperols que vàrem viure entre la llibertat de senyor feudals i reis. Tot allò va acabar malament. Però això és història.  

  En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta) o de extrema dreta surt sempre de franc. Un President que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporcionado, que al final lo único que somos capaces de sentir quienes nos opusimos a él, quienes abominamos de sus métodos y sus insultos, es u...