Passa al contingut principal

Eleccions Generals: Cants de sirena (i V)

 


Demà hi ha eleccions generals. En una democracia això és la pa nostre de cada dia. Però a Espanya -també a altres països de l'Europa Occidental- hi ha canvis de paradigma -m'ha agrada la paraula-. La construcció de la dreta extrema propulsada des de EEUU amb els Steve Bannon i cia,  ha creat un clima propici per injectar pors irracionals a uns electors prou soferts amb la globalització i l'automatització. Molta gent és sent marginada per polítiques que sempre beneficien els de sempre. Naturalment, el populista de dreta extrema i també d'extrema dreta, no pensa canviar això, però ha sapigut focalitzar aquestes pors amb boc expiatoris fàcils de identificar. Cada país té les seves particularitats, i Espanya malgrat tot, encara arrossega una dictadura que ho va deixar  tot molt bé embolicada. La possibilitat d'una coalició PP & Vox serà un fet depenent de l'aritmètica parlamentaria. No  s'escull un president, és el Congrés qui anomena el candidat a President si té la majoria suficient. 

Uns candidats que reflecteixen  la propia societat, amb una polarització cada vegada més preocupant, atiada per el PP & Vox, què pensen que Sánchez és un governant il·legítim, amb una premsa mediàtica disposada a tot, amb desqualificacions i apel·lacions a ETA, com un mantra pornogràfic, és veuen guanyadors, però les urnes encara no ha dit res. Nuñez Feijóo, va mentir davant de la televisió, però això, a les files d'aquesta dreta ungida per els esprit sant, no li afecta gens. A qualsevol país amb tradició democràtica, seria una sentència de cara a les aspiracions d'un aspirant a President de Govern. Però Espanya es diferent. 

Demà anirem a votar. Tinc clar que no votaré ni al PP ni a Vox, perquè això és anar a quaranta anys enrere. Bona part de la cúpula de la judicatura, també li agradaria tornar al passat. Res més per això, cal anar a votar.


PD: Potser si a Catalunya on la divisió interna és malaltissa, hagués fet un esforç de pragmatisme, per presentar-se en bloc, el seu resultat, potser hauria estat important per barrar el pas aquesta dreta incívica, però potser volen que la Generalitat tingui menys pes que qualsevol negociat de qualsevol Administració. Ja ho veurem.  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...