Passa al contingut principal

Papeletas electorales

Acabo de ir a votar. En otros tiempos, que parecen muy lejanos, no se podía ir . En democracia es un deber ciudadano, pero no una obligación. Porque en democracia nos merecemos lo que tenemos, entre otras razones porque hemos votados a nuestros representantes. El colegio electoral donde me toca votar es un pabellón deportivo, muchos metros cuadrados, cuatro meses electorales y mucho espacio. Me llama la atención la distribución de las papeletas electorales. No sé si hay alguna norma sobre la disposición de las papeletas, por ejemplo, colocarla en función de las últimas elecciones. En mi colegio electoral, la distribución era rara. ¿Hay criterios establecidos? ¿Lo comprueban los presidentes de las mesas electorales? Haía una montaña de papeletas. Un derroche democrático. He visto listas que no tienen ningún significado para mi. He visto nombres mediáticos en listas imposibles. Probablemente lo ideal sería que los electores pudiesemos escoger en listas abiertas. Uno no vota al cuarto de la lista electoral de un partido. Me dirán que se vota a unas siglas, pero eso sólo es una verdad a medias. Las fidelidades se pagan en los partidos apareciendo en el número siete o veinteseis. Es decir, aquel que puede salir elegido y aquél que no va a salir. De ahí las batallas partidistas.



Los partidos políticos les interesa las listas cerradas, pero los electores se sentirían más identificados por los nombres, con independencia del partido político. El día es frío y el sol es discreto. La democracia se fortaleza asistiendo a las urnas. Quienes salgan elegidos tienen por delante unos retos que van más allá de su capacidad para configurar las soluciones. La diferencia entre unos y otros está en sí son capaces de hacer visible los límites con lo que pueden maniobrar. En estas elecciones nadie ha querido reconocer que vivimos en la periferia. Que nuestros problemas -el paro, la desigualdad social, los problemas para llegar a final de mes, etc.,- no son exclusivos de Cataluña, y que las soluciones no pasan por la Generalitat, sino que se encuentran en otras latitudes más alejadas que Madrid. ¡Aún no se han dado cuenta!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...