Passa al contingut principal

Semana de pasión

Se acaba la “semana santa” en una sociedad aconfesional. Las costumbres son las costumbres. El negocio montado alrededor de expresiones religioso-festivas son muy importantes. Intereses y devoción se dan la mano. Además siempre nos queda el fútbol para evadirnos de una realidad poco amable.

La guerra PP y PSOE sigue su curso. Cualquier excusa es buena. Y la excusa la da el desaguisado que la propia Audiencia Nacional ha dado en el caso de Troitiño. Su excarcelación ha servido para un ajuste de cuentas –uno más- entre los partidos mayoritarios. Los portavoces son dignos de mención. Mayor Oreja y Trillo por parte del PP. Mayor Oreja tiene el papel de hooligan oficial. Se puede decir cualquier barbaridad y no pasa nunca nada. De ahí que los voceros mediáticos deben pensar y con razón que ellos también pueden hacer ese papel. Trillo da lecciones de virtud. Como dijo en su día Montesquieu, incluso la virtud debe tener límites.



Mientras Rajoy deja hacer. Empieza a ser una seña de identidad del aspirante a las próximas elecciones generales. Según las encuestas será el próximo presidente. En democracia nunca se sabe. No dice nada inconveniente, pero deja hacer a los demás el trabajo de desgaste de las instituciones. Todo lo que tenga que ver con el terrorismo es motivo suficiente para desacreditar al gobierno en beneficio exclusivo del PP y de ETA. ¡Quién puede dar más por menos!


¡Vale, felicito al Madrid por su victoria agónica contra el Barcelona! No jugaron demasiado bien, pero metieron el gol. Después me enteré del pequeño desastre de la copa triturada por el autocar victorioso. Espero con impaciencia el gag de Crakovia del próximo lunes en TV3. El Barça está desfondado. No está fresco y le pesan las piernas y el barullo mediático de Mourinho. Así que la semifinal de Champions está en el aire. Espero que al final gane el fútbol, es decir, el Barça. ¡Nadie es perfecto!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...